Amadeu Ferreira 1999 : Manifèst per la lenga mirandesa
Astrada per una lenga moribonda
Presenti aquí un ensaj de traduccion en occitan del manifèst poetic – amai politic – per la lenga mirandesa qu’Amadeu Ferreira, jos lo nom de Fracisco Niebro, escriguèt e publiquèt en 1999. Avem dejà parlat aquí del mirandés e de la cultura d’aquesta partida de Trás-os-Montes en Portugal, amai de la granda figura d’Amadeu Ferreira, defuntat en 2015. Aqueste tèxte de Niebro m’es semblat d’una tala qualitat literaria, d’una fòrça tala, e los ressons amb tot çò que se pòt dire de la situacion de nòstra lenga son talament nombroses que m’es semblat un dever, òc ben un dever, de lo presentar al pichon monde que legisson encara d’occitan. Evidentament, coma per tot autre manifèste, se poriá (deuriá) far l’analisi e la deconstruccion de l’ideologia (al sens del sistema de representacion) linguística aquí presenta, en partida (e en partida solament, es aquò tanben qu’es interessant) partejada pels occitanistas, mas primièr, me sembla, cal recebre aqueste tèxte dins tota sa poténcia.
Aqueste tèxte, en mirandés e en portugués se trapa en dos o tres luòcs sus internet, en particulièr sul site de l’academia de las letras de Tras-os-Montes, mas dins totas las versions qu’ai trobadas mancan dos paragrafes que se trapan… en portugés ! Vist que lo libre es pas mai en venda – lo site de l’editor lo coneis quitament pas ! – ai degut revirar aquestas qualquas linhas dempuèi lo portugués (qu’ai botat en plaça del mirandés en italicas dins la version del tèxte original). Aqueste detalh, al nivel simbolic, ne ditz long : cal passar per la lenga dominanta per tornar trobar los tròces escafats de la lenga dominada.
De notar que l’autor es tornat sus aquete tèxte en 2011, fasent lo bilanç, aprèp aquesta annada 1999 que foguèt tan positiva pel mirandés (reconeissença legala e estabiliment d’un estandard grafic), mas pr’aquò sen se far d’illusions per l’avenir.
Çtino para ũa lhéngua marimunda
(manifesto an modo de hino)
Nuosso Senhor ye cumo ls de Miranda, nun fala mirandés.
Quando ũa lhéngua nun sirbe para rezar. Quando se dízen todos ls pecados a Dius, sin miedo, i se ten bergonha de rezar an mirandés. Quando ye assi, nun hai lhéngua que s’aguante. Parece que Dius, quando andubo pul mundo a daprender las lhénguas, chegou eiqui i passou an zlhado. You acho que lo zbiórun. Ye tiempo de Dius nun tener bergonha de falar an mirandés.
Quando ũa lhéngua nun se scribe, dízen que la stória inda nun ampeçou, porque nun hai modo de cuntar essa stória. Solo puode ser cuntada pula lhéngua de ls outros. Ũa lhéngua sin stória nun puode durar siempre.
L pior ye quando la lhéngua deixa de serbir para pensar. Ó, quando drumimos, nun aparece a falar ne ls suonhos, porque la lhéngua de ls suonhos ye la que stá andrento de nós. Fala-se cumo se respira. Se l lheite que se mama nun ben misturado cula lhéngua, esta nun puode quedar metida andentro i ser tan amportante pa la bida cumo l stómado, l coraçon, la cabeça, l fígado. Solo assi nun se puode bibir sin eilha. Solo assi aparece ne ls suonhos, inda que nun quérgamos. Ũa lhéngua que nun fala ne ls suonhos, nun bai longe.
Hai palabras que, quando las dezimos, mos fáien quedar cun piel de pita, mas solo nós damos por esso; hai sonidos que mos ambuolben cumo ũa óndia de calor, mas solo nós sentimos l cúscaro que a las bezes traiemos andrento a derretir; hai antrejeitos de la lhéngua andrento la boca, falando, que fázen cuçquinhas que naide mais sinte; hai ditos que nun ténen outra maneira de se dezir i naide antende quando nun somos capazes de ls traduzir; hai cousas que, quando ousamos outra lhéngua pa las dezir, sónan cumo stranhas i, na fin, quedamos cul’eideia de que nun fumos capazes de las dezir. Hai palabras, sonidos, ditos, cousas, que drumírun tanto tiempo cun nós, que ganhórun cama par’aquel lhado i quando nun mos deitamos para esse lhado ye cumo drumir anriba ũa piedra.
An Lisboua hai un jardin zoológico cun animales doutras tierras ó que yá zaparecírun de l termo. Quien fala mirandés, puode ser cumo esses animales ralos: to la giente gusta de ls oubir i acha-le grácia a la sue lhéngua. Stá a benir un tiempo an que quien fala mirandés puode star cumo nun jardin zoológico, bicho ralo a quien las pessonas áchan grácia i por quien ténen curjidade. Pássan-se cousas que mos dében de dar que pensar: hai grupos, associaçones i até partidos pa defender todo l que steia a zaparecer. Defénden-se ls páixaros, ls burros, ciertas arbles. L goberno até dá denheiro para esso. Por mi, até acho que stá bien. Porque será que cul mirandés, ũa lhéngua que stá a zaparcer, nun acuntece nada desso?
Ls mirandeses solo púoden agabar-se dũa cousa: la sue lhéngua. Correi l mundo i nun achareis nada armano. Nun ye melhor que las outras, mas ye la nuossa, única ne l mundo. Porque las lhénguas son cumo las pessonas, cada pessona: por bien aparecidas que séian, son todas defrentes. Quando ũa se muorre, ye algo que se perde para siempre.
Hai mil anhos, dízen, yá se falaba mirandés. Poderie ser algo defrente, mas era mirandés. Ũa lhéngua q’ateimou an quedar nũa pequeinha ilha, arrodiada pul mar que ye l pertués i l castelhano, debe-mos dar que pensar. Se se morrir, cun eilha morreran-se outra beç to las pessonas que nestes mais de mil anhos la falórun. Quedamos assi c’un porblema mui grande: nien an to la Tierra de Miranda hai campo para anterrar tanta giente. Por esso, cumo almas penadas, quedaremos cundanados a star siempre a sbarrar culs scaletos de la lhéngua que se morriu: ũa palabra eiqui, ũa letra acolhá, un dito mais alantre. I quando, pul eimbierno, l fumo de ls chupones se fur spargindo cul aire por essas ourrietas, cabeços i canhadas, ls scaletos de la lhéngua han-de benir a calcer-se na boca dalgun bielho sentado al lhume culs nietos ne ls zinolhos. Mas, de tan angaranhidas, las letras, las palabras, nun seran capazes de s’ajuntar pa formar cuontas ó cantigas.
Cuncordareis cumigo que naide gusta de bibir nun semitério ó caminar por un campo de batailha adonde solo quedórun cadabres, cheiro a pólbara i, passado un tiempo, a chicha pocha. Un campo assi, solo puode ser buono pa ls cuorbos que, arrodiando l cielo, beneran abaixando culs bicos prontos a fartá-se. I solo quien stá ciego nun bei ls cuorbos que yá ándan por ende.
[portugués] Desde que os homens falam, já muitas línguas morreram: são línguas mortas. Essas línguas ou geraram outras, que são suas filhas, ou deixaram escritos que podemos ler e, pelo menos aí, voltam a viver. Porém, línguas houve que desapareceram, ninguém sabe delas. As pessoas que as falaram é como se nunca tivessem existido pois nada há que permita recordá-las.
Que destino queremos para o mirandês?
Há um tempo para tudo. Agora é o tempo para responder à pergunta. Para responder com a cabeça. Porém antes, deixemos o coração pensar, pois é por aí que a língua melhor se percebe.
No passado, há muitos anos, obrigaram-nos a falar português. Disseram-nos que o mirandês não era uma língua de gente ou, então, era uma língua de gente estúpida, atrasada. Os reis obrigavam as pessoas a fazer os documentos oficiais em português. Os enviados do rei vinham a Miranda e falavam português. O português era a língua dos ricos e do poder e, com o tempo, o mirandês foi-se identificando como fala dos pobres, como fala do campo. Depois, quando Miranda foi elevada a cidade, veio um bispo que obrigou todas as pessoas a rezar em português. Todos deviam aprender as orações que mandou afixar nas portas das igrejas. Desse modo, a língua foi expulsa da Igreja. Desde então para cá, foi ficando pelos caminhos, abrigou-se do frio em volta das chaminés, acompanhava os nossos sonhos. Envergonhada, foi-se escondendo de quem vinha de fora, foi encolhendo até ficar presa numa pontinha de Portugal. Aí, nunca conheceu fronteiras impostas por reis e manteve a sua pátria, para além das guerras, dentro da casa da sua família asturo-leonesa.
Passou a andar por ende a arar, a segar, a scabar, a bendimar, a regar, a tomilhos, a azeitunas, a lheinha, a caminos, culas mulas, culas bacas. Siempre de cabeça alhebantada, mesmo cun friu i cun fame, cansada, cun suonho. Fui lhéngua de rábia, mas tamien d’arrolhar; lhéngua deste einfierno de mete pie saca pie i lhéngua de sonhar cun bidas melhores; lhéngua de renher i lhéngua de torna geira ó torna l burro; lhéngua de chorar i lhéngua de fiestas i beilar; lhéngua de se morrer i lhéngua de nacer. Anquanto andaba por ende, paraba nas fraugas a calcé-se i salie dalhá feita reilhas, sachos, guinchas, machadas, calagouças i barandas; chubie-se al campanairo i tanto repicaba a casamentos i batizados cumo chamaba a missa, boltiando, ó a rebate quando ls miedos éran tan fuortes que oubrigában a ajuntar to la giente; era lhéngua de bumbeiros an carreiras de baldos sin fin; als demingos a la tarde andaba pul sagrado, pimpona, ó corrie las rues a dar bibas a la mocidade; quando tenie sede, abaixaba-se a buer de boca ne ls rigueiros ó agarraba-se a la ciguonha, al para baixo i al parriba, sin parar; quando tenie fame, iba pulas Arribas i Prainada i, cula rábia feita sacho, fierro ó çada, ponie las peinhas a dar ubas, azeitunas ó centeno.
A las bezes quedaba an casa a la spera, que nun la deixában ir pa l’Argentina, l Brasil, Sebilha, Lisboua, la Fráncia i outros mundos de Dius. Tamien nunca fui a la guerra, mas quanta beç se morriu por alhá.
Era ũa lhéngua de bida. Bida defícele, mas bida. Era ũa lhéngua de raça armana a la giente que la fala: giente argulhosa, que nunca dejiste nien s’aquemoda cul que ten ó ye; giente que chora cun rábia i, na zgrácia ó necidade, ye capaç de s’ounir cumo se fura un solo; giente q’a la fuorça de passar la bida a chubir lhadeiras daprendiu a mirar parriba; giente q’a cada sachada, a cada suco, a cada baldo d’auga, bai sumbrando i regando suonhos de feturo i ye capaç de todo - só eilha i Dius sáben quanto! -, pa tener la proua de parir filhos que téngan ũa bida melhor; giente que ateimou an la falar i siempre se dou bien cun eilha.
Ls anhos fúrun passando, giraçones ũas atrás las outras. I la lhéngua fui quedando siempre, cumo ũa ardança. Las cuontas que fazie, naide las screbiu. Hoije, quien las puode cuntar? Adonde haberie mimória tan grande q’alhá coubíran todas? Por esso, quedórun por ende: ũas anterradas i yá se çfazírun an tierra, outras bolórun cul fumo de ls chupones nas nuites d’eimbirno, abrigando-se ambaixo ls lhapos, metendo-se ne ls machinales de ls paredones, scundendo-se de die quando ls rugidos nun la déixan oubir. A la tardica, s’andubirdes pulas Arribas, sentai-bos nũa piedra, deixai que l sol se çponga i ls páixaros s’arrecuolhan, naqueilha hora an que s’oube l silenço a passar por antre ls niebros i a agarrá-se a las peinhas cumo un bafo. Asperai un cachico, até que s’alhebante un airico i scuitai: las bozes ampéçan a salir, formando stórias que l luçque-fusque deixa adebinar ne ls búltios de ls paredones i de las oulibeiras. Apuis, botai-bos carreiron arriba sentindo ls passos de las cuontas q’ándan a ber s’áchan quien las cunte.
Por ende quatrecientos ó quenhientos anhos andubo la lhéngua nesta bida. Yá se habie afeito al pertués i iba-se squecendo de l castelhano. Anton, ampeçou-le a pedir palabras amprestadas al pertués, cada beç mais. Siempre que l pertués aparecie cun ũa palabra nuoba, até le achaba grácia i lhebaba-la para casa cumo se fura sue. Mas fui-se aguantando i nunca deixou de ser quien era. Cul tiempo, passou a cumbibir cul pertués andrento cada pessona solo s’astrebindo a salir quando esta la deixaba.
Nesse antretiempo, dízen que ls de Miranda deixórun de falar mirandés. Scamugírun la lhéngua pa ls pobicos al redror. I l mirandés sentiu-se tan bien antre essa giente que nunca mais tornou a la cidade. An cada pobico, la lhéngua creciu culas sues çfréncias, l sou son, mas sien deixar de ser quien era. Apagar essas çfréncias ó fazer de cunta que nun eisísten, serie quedar mais probe i, se calha, morré-se de beç. Pertencer al mirandés, cumo ũa lhéngua sola, ye ũa cousa de que mos debemos argulhar. Mas nun mos debemos argulhar menos de las çfréncias que se fúrun acamando sabe-se alhá zde quando, i que yá ls nuossos abós ardórun de ls abós deilhes. Esso, nun hai nanhue lei que lo puoda altarar. Mas la lhéngua ye ũa sola, l mirandés. Todos juntos inda mos podemos fazer oubir. Debedidos, nun balemos nada i nun faltará por ende quien steia a la spera desso para fazer caçuada de nós. Juntos podemos defendé-la melhor, ansiná-la, screbí-la i cuntinar a falá-la.
Que çtino queremos pa l mirandés?
Ye mui defícele respunder: la lhéngua está tan mala q’inda nun se çcubriu remédio que la salbe. Purmeiro, fizo ũa raia cul pertués i deixou-se quedar solo nua parte de la Tierra de Miranda; apuis, tornou-se amiga de l pertués i fui-le pedindo palabras amprestadas cumo se fúran deilha. Quando, nesse antretiempo, la scamugírun de l’Eigreija, fui cumo recebir ũa facada que nunca deixou de botar sangre i, cul tiempo, bolbiu-se an cáncaro. Quien conhece la cura pa l cáncaro? Assi i todo, nun hai que zistir nunca ou dar se por bencido. L pior ye que ls mirandeses nien se dórun de cuonta. Stá mala, bielha i cansada, cun poucas fuorças pa rejistir. I solo hai ũa maneira de ls bielhos bibíren: por bias de ls filhos. L mirandés ten que deixar filhos que téngan proua neilha i nun arrenéguen ls pais.
Ne ls redadeiros trinta anhos, la Tierra de Miranda anchiu-se de doutores, de jornales, de rádios, de telbisones. Mas nun hai doutores an mirandés, jornales que lo scríban, rádios que lo fálen, telbisones adonde se beia. L mirandés ye probe i nun tenerá denheiro pa telbisones, se calha nien para rádios. Mas puode tener doutores. I puode tener un jornalico, bien pequeinho que seia, que báia por esse mundo adonde haba un mirandés cula lhéngua amarfanhada andrento por muitos anhos i cun gana de la botar acá para fuora. Nun será assi que la Tierra de Miranda puode amostrar que ye grande? Qual ye l mirandés que nun darie dues crouas para ajudas a un jornalico que biba ũa beç por més, ó cada trés meses que seia?
Ne ls redadeiros trinta anhos, muita cousa que falában mirandés fúrun zaparcendo, muortas ó scundidas adonde naide las beia: arados, reilhas, charruas, carros de mulas i de bacas, albardas, melenas, jugos, setas de la palha, biendas i biendos, trilhos, fouces, ciguonhas, calagouças, asnales, cestos sterqueiros, cilhas, cargas i arrochos, cabeçadas, maços, colmeiros, fraugas, fornos, eiras i tanta, tanta cousa. Mas la bida nun parou, demudando-se l mundo a cada die. Bamos a deixar que la lhéngua se muorra agarrada a essas cousas que se morrírun, an beç de la fazer bibir agarrada a las pessonas que la fálan, demudando i quedando cun eilhas, indo cun eilhas pa to ls lhados?
Ne ls redadeiros trinta anhos, la lhéngua fui sendo scamugida de las casas: las cuntas yá nun chúben puls chupones, yá nun come a la mesa, yá nun drume na cama. Na rue, quando adrega a passar, yá hai quien la mire de lhado. A cuntinar assi, sin eira nien beira, há-de-se morrer cul friu, nũa nuite d’eimbirno, ambaixo algun cabanhal adonde, por smola, la deixórun drumir. Nun haberá na Tierra de Miranda ũa casa pa la lhéngua, que seia solo sue i adonde entre quien la querga falar, quien la querga daprender ó, al menos, botá-le ũa mano? Ũa casa que, sin ser scuola, sirba para ansinar quien quejir daprender? I adonde se guárden lhibros que fálen deilha i por eilha? Nun será assi que la Tierra de Miranda amostra que ye grande?
Bou-me a quedar porqui. Mas inda bos quiero fazer un zafio, a bós mirandeses que, cumo you, daprendistes a falar l mirandés anquanto mamábades, i tamien a bós que nun lo cheguestes a daprender bien, mas inda stais a tiempo puis solo por eilha podeis lhembrar buossos abós, i a todos bós que, séiades mirandeses ó nó, solo agora lo çcubris i tamien lo quereis meter andrento. Mirai par’andrento de bós, bien ne l fondo, i respundei, un por un, uolhos ne ls uolhos: quereis ser ls anterradores de la lhéngua q’ardestes? Quereis deixar que se muorra l’única cousa que ye solo buossa i, cumo nanhue outra, bos çtingue? Se quereis, anton ye tiempo de cumprar l queixon i purparar l antierro. Se nun quereis, anton spabilai-bos porque l tiempo ye scasso par’inda fazer algo.
Quien stubo a ler, yá bai farto i cun rezon. Por mi, podie cuntinar. Cul coraçon na punta de ls dedos, to la nuite fui screbindo, sin suonho, cumo quien queda a belar para nun se morrer. Lisboua anteira, alredror, deixa-me a falar solico. La Tierra de Miranda, a quenhientos kilómetros deiqui, cheira-me a bendímia i a sementeira.
Lisboua, ua lharga nuite de setembre de 1999.
Fracisco Niebro
Astrada per una lenga moribonda
(manifèste a moda de imne)
Nòstra Senher es coma los de la vila de Miranda, parla pas mirandés.
Quora una lenga servís pas per pregar. Quora se dison totis los pecats a Dieu, sens paur, òm a vergonha depregar en mirandés. Quora es aital, cap de lenga pòt resistir. Sembla que Dieu, quora se’n anèt pel monde a aprene las lengas, venguèt empr’aquí mas passèt de costat. Ièu cresi que lo desvièron. Es vengut lo temps per Dieu d’aver pas mai vergonha de parlar mirandés.
Quora una lenga s’escriu pas, dison que l’istòria aquí a pas començat, fauta de mejan per contar aquesta istòria. Pòt solament èsser contada dins la lenga dels autres. Una lenga sens istòria pòt pas durar tostemps.
Lo pièger es quora la lenga servís pas mai a pensar. O, quora dormissèm, ven pas mai parlar dins los sòmis. Perque la lenga dels sòmis es la que demora al dedins de nos. Se parla coma se respira.
Se lo lach que popam es pas barrejat amb la lenga, ela pòt pas demorar al dintre de nos e èsser importanta per la vida tan coma l’estomac, lo còr, lo cap, lo fetge. Es solament perque es aital que podèm pas viure sens ela. Solament aital apareis dins los sòmis, amai se zo volèm pas. Una lenga que parla pas dins los sòmisanarà pas lenh.
I a de mots que, quora los disèm, nos fan la pel de galina, mas solament nosautres zo vesèm ; i a de sons que nos envirolejan coma un onda de calor, mas solament nosautres sentissèmse fondre lo gelat que de còps portam al dedins de nos ; i a de viradisses de lenga dins la boca, quora parlam, que fan de gratilhs que degun mai sentís ; i a des biaisses de dire qu’an pas d’autres biaisses de se dire e degun compren quora sèm pas capables de los revirar ; i a de causas que, quora nos servissèm d’una autra lenga per las dire, sonan coma estrangièras e, a la fin, l’idèia nos ven que sèm pas estats capables de las dire. I a de mots, de sons, de biaisses de dire, de causas qu’an durmidas tan de temps amb nosautres, colcadas dins lo lèit a costat de nos, que quora sèm pas virats del bon costat es coma durmir sus una pèira.
A Lisbona, i a un òrt zoologic amb de bèstias d’autres países o que son dejà desaparegudas del campestre. Lo que parla mirandés pòt èsser coma aquestas bèstias raras : a tot lo monde agradan de l’ausir e trapan sa lenga plasenta. Lo temps es pas luenh ont lo que parla mirandés poirà èsser coma dins un òrt zoologic, un cat selvatge que lo monde troban plasent e qu’agulha lor curiositat. Capitan causas que nos devon far soscar : i a de còlas, d’associacions amai de partits per aparar tot çò qu’amenaça de desaparéisser.Se defendon los ausels, los ases, d’aubres. Lo govern, per aquò far, balha d’argent. A ièu, aquò me va plan. Mas perque alara capita res d’aquò per lo mirandés, lenga qu’es a desaparéisser ?
Los mirandeses se podon lausar d’una causa sola : lor lenga. Anatz de pel monde e ne traparetz pas una parièra. Es pas melhora que las autras, mas es la nòstra, unica al monde, perque las lengas son coma las personas, cada persona : per semblablas que sián,son totas diversas. Quora una morís, quicòm desapareis per totjorn.
I a mila ans, disèm, dejà se parlava mirandés. Auriá pogut èsser quicòm mai, mas èra de mirandés. Una lenga qu’a capitat a se mantener dins un iscla pichona enrodada per la mar del portugués e del castilhan dèu nos farsoscar. Se se morís, amb ela moriràn un autre còp totas las personas que, dins tot aqueste millenari, la parlèron. Encontram aital un problema prigond : en degun luòc en tèrra de Miranda se pòt trobar un camp per enterrar tot aquel monde. Per aquò,coma d’armas en pèna, sarèm condamnats a nos entraupar sus d’esqueletas de la lenga que moriguèt : aquí un mot, alai una letra, un pauc mai lenh una dicha. E quora, d’invern, lo fum de las chimenèias se desfiala per las fonts, las cèrras e las combas, los esqueletas de la lenga vendràn se recaufar dins la boca de qualque vièlh sietat al canton, los felens suls genolhs. Pr’aquò, tan seràn geladas las letras, tan seràn gelats lo mots, que poiràn pas s’ajustar per formar de contes o de cansons.
Seretz d’accòrdi amb ièu qu’a digun agrada de viure dins un cementeri o de caminar sus un camp de batalha ont se trapa solament de cadavres, l’odor de polvera e, passat un briu, la carn poirida. Un camp aital pòt èsser bon que pels corbasses que, tornejant pel cel, dabalaràn amb las goiras per en far un sadol. E cal èsser òrb per pas veire los corbasses que son dejà abal. Ièu ai pas res contra los corbasses, mas aquò pòt pas èsser la mission dels mirandeses.
Dempuèi que los òmes parlan, un fum de lengas son defuntadas : son de lengas mòrtas. Aquestas lengas n’engendrèron d’autras, que son lor filhas, o daissèron d’escrits que podèm legir e, almens qu’aqueste biais, tornan viure. Pr’aquò, i ajèt de lengas que son desaparegudas que digun sap pas res d’elas. Lo monde que las parlèron, es coma se jamai èran pas existits, vist que res pòt los remembrar.
Quala astrada volèm pel mirandés ?
I a un temps per tot. Ara es lo temps de respondre a la question. De respondre amb lo cervèl. Pr’aquò daissam en primièr lo còr respondre, vist qu’es entremièg d’el que la lenga se percep melhor. Pel passat, aquò fa longtemps, nos obliguèron a parlar portugués. Nos diguèron que lo mirandés èra pas una lenga pel monde, o alara une lenga de monde pecs, de monde endarreirats. Los reis obligavan las personas a escriure los documents oficials en portugués. Los enviats del rei venián a Miranda e parlavan portugués. Lo portugués èra una lenga dels rics e del poder e, amb lo temps, lo mirandés es estat vist coma parlar dels paures, coma parlar dels camps. Puèi, quora Miranda foguèt auçada a ciutat, venguèt un avesque que obliguèt tot lo monde a pregar en portugués. Totis devián aprene la pregueiras que comandèt de pausar a las pòrtas de las gleisas. D’aquel biais, la lenga foguèt fòrabandida de la Gleisa. D’ara endavant, per aquò, foguèt butada pels camins, s’abriguèt del frech dins los cantons de las chimenèias, acompanhava nostres sòmis. Vergonhosa, s’escondèt de los que venián de’n defòra. Aquí, jamai coneguèt pas las frontièiras impausadas pels reis e mantenguèt sa patria, en delà de las guèrras, dins l’ostal de sa familha astur-leonesa.
Passèt son temps a laurar, segar, fotjar, seminar, asagar, amassar l’estacada[1], la olivas, la lenha, pels camins, a paisser las muòlas e las vacas. Totjorn lo cap dreit, amai amb lo frej e la fam, cansada, dormilhosa. Foguèt lenga de la colèra, mas tanben per breçar los ninons ; lenga d’aqueste infern de creba misera e lenga per somniar vidas melhoras ; lenga per garrolhar e lenga per tornar la jornada de trabalh ; lenga per se plorar e lenga de festa e de balèti ; lenga per se morir e per nàisser. Quora se barrutlava s’arestava per se caufar dins las fargas e en sortiguèt dalhas, aissadas, bigòsses, pigassas, podasses i arrapadors ; pujèt al cloquièr e sonava tan pels maridatges e los baptismes coma per apelar a la messa, a la volada o al tindar quora la paur èra tan forta qu’obligava a recampar tot lo monde ; èra la lenga dels pompiers amb las rengadas sens fin de ferrats ; los dimenges de sèr se passejava per la carrièra màger, pimpalhada, o corissiá a gridar òsca a la joventud ; quora aviá set se baissava per beure la boca dins los rius, o s’arrancava a la pompa, de bas en naut sens relambi; quora aviá fam, anava per las arribas e per las planas e, amb la ràbia facha trenca, aissada o bigòs, fasiá rendre al clapàs rasins, olivas e segal.De còps, demorava a esperar a l’ostal, perque la daissavan pas anar en Argentina, en Brasil, a Sevilha, a Lisbona, en França, en d’autres mondes de Dieu. Anguèt pas tanpauc jamai a la guèrra, mas tan de còps moriguèt abal.
Èra una lenga de vida. Vida malaisida, mas vida. Èra una lenga de raça bessona al monde que la parlan :monde fièrs, qu’abandonan jamai ni mai s’acomodan pas de çò qu’an o de çò que i a e capables, dins lo malhur o la necessitat, de s’unir coma se foguèsson un sol ; monde que, a fòrça de passar sa vida a pujar de traverses, aprenguèt a levar los uelhs ; monde que a cada còp de bigòs, a cada rega, e a cada ferrat, seminan e anafian sòmnis d’avenir e son capables de tot - elis sols e Dieu sabon quantben ! -, per aver la fiertat d’abalir de dròlles que gaudisson d’una vida melhora.
Las annadas passèron, una generacion aprèp l’autra. E la lenga totjorn demorèt, coma un eretatge. Los contes que fasiá, degun los escriguèt. Uèi, qual los pòt contar ?Ont i auriá una memòria sufisament granda que los contenguèsson totis ? Es per aquò que son aquí demorats : d’unis son sebelits e lèu se desfaguèron dins la tèrra, d’autres volèron amb lo fum de las chimenèias per las nuèits d’invern, se recaptèron dins la baumas, se cunhèron dins los traucs de las parets, en se calant de jorn quora los bruches los deisson pas entendre. De vèspre, se setz per las arribas, sietatz vos sus una pèira, daissatz lo solelh se colcar e los aucèls se ramusar, a aquela ora ont s’ausís lo silenci passar entre los genibrièrs e s’arrapar als ròcs coma un buf. Esperatz un pauc, fins a qu’un ventolet se leve e escotatz : las votz començan de surtir, forman d’istòrias que lo calabrun daissa endevinar dins las caras de las laissas e de las olivetas. Puèi, botatz vos pels camins e ausirètz los passes dels contes que son en cèrca de qualqu’un per los contar.
Per quatre o cinq cent annadas la lenga faguèt aquesta vida. Dejà s’èra abituada al portugués e doblidava lo castelhan. Puèi començèt a manlevar de mots al portugués, de mai en mai. Cada còp que lo portugués menava un mot novel, lo trovava quitament plasent e se lo portava a l’ostal coma se foguèsse lo sèu. Mas continuèt, sens jamai quitar d’èsse çò qu’èra. Amb lo temps, se botèt a viure amb lo portugués al dedins de cada persona, gausissent de surtir solament quora l’altra la deissava far.
Entretemps, dison que los de la vila de Miranda s’arrestèron de parlar mirandés. Fòrabandiguèron la lenga de cap als vilatges del parçan. E lo mirandés se sentiguèt tan plan amb aqueste monde que volguèt pas mai tornar en vila. Dins cada vilatge, la lenga cresquèt amb sas diferéncias, son biais d’èsser, sens pr’aquò daissar d’èsser çò qu’èra. Escafar aquestas diferéncias o pretendre que existisson pas seriá s’empaurir e, qual sap, morir per de bon. Aperténer al mirandés, coma lenga unica, es una causa que debèm n’èsser fièrs. Mas devèm pas èsser mens fiers de las diferéncias qu’an fach lor lèit qual sap dempuèi quant de temps, e que dejà nòstres grands an eretat de lors grands. Aquò, cap de lei zo pot pas cambiar. Mas i a pas qu’una lenga : lo mirandés. Totis junts nos podèm encara far entendre. Devesits, sèm sens cap de valor e manqueràn pas de monde a l’espera per se trufar de nos. Amassa podèm la defendre melhor, l’ensenhar, l’escriure e continuar a la parlar.
Quala astrada volèm pel mirandés ?
Es fòrça malaisit de respondre : la lenga es tan malauta que s’es pas encara trobat lo remédi per la salvar. En primièr se faguèt une frontièira amb lo portugués e demorèt sonque dins una partida de la Tèrra de Miranda ; puèi venguèt l’amiga del portugués e li prenguèt en prest de mots coma se foguèsson los sieus. Pr’aquò quora l’an cassada fòra de la Gleisa, foguèt coma recebre un còp de cotel que jamai a pas arrestat de sagnar e, amb lo temps, la plaga es venguda un càncer. Qual coneis la cura del càncer ? Malgrat aquò,cal pas daissar tombar o cridar seba. Lo pièger es que los mirandeses se’n rendon quitament pas compte. Es malauta, vièlha e cansada, a pauc de fòrça per resistir. E i a pas qu’un biais pels vièlhs de viure : entremièg los dròlles.Los mirandeses devon daissar de dròlles fièrs de lor lenga e que renèguen pas lors parents.
Dins las trenta darrièras annadas, la Tèrra de Miranda s’es emplenada de doctors, de jornals, de ràdios, de televisions. Mas i a pas de doctors en mirandés, de jornals que l’escrivan, de ràdios que lo parlen, de televisions ont lo se pòt veire. Lo mirandés es paure e aurà pas de sòu per de televisions, e benlèu quitament pas per de ràdios. Mas pòt aver de doctors. E pòt aver un jornalet, tan pichon que siá, qu’anèt pel monde amb la lenga cunhada dedins per de longas annadas, e que ara la vòl butar defòra. Es doncas pas aital que la Tèrra de Miranda pòt mostrar qu’es granda ? Qual mirandés balhariá pas dos sòus per adujar un jornal que viu un còp al mes, o solament cada tres meses ?
Dins las trenta darrièras annadas, un fum de causas que parlavan mirandés son desaparegudas, mòrtas o escondidas ont degun las vei pas : araires, relhas, carugas, carètas a mulas e a vacas, sèlas, cabeçals, jos, morilhons, forcas de boès e de fèrre, flagèls, pompas a bras, volams, creissents, cabeçals, banastas pel fems, correjas, faisses e serra-faisses, arnescs, macetas, bornhos, fargas, fornels, sòls e tan, tan d’autras causas. Mas la vida s’arestèt pas, que cada jorn lo monde se cambia. Daissarèm morir la lenga estacada a aquestas causas que moriguèron, en luòc de la far viure estacada a las personas que la parlan, cambiant e demorant amb elas, las seguissent pertot ?
Dins las trenta darrièras annadas, la lenga foguèt fòrabandida dels ostals : d’ara enlà los contes montan pas mai dins las chimenèias, manjan pas mai a taula, dormisson pas mai al lèit. Per la carrièra, quora passa, n’i a dejà que l’agachan de guingòl. Se continua aital sens fuòc ne luòc, crebarà de freg per una nuèit d’invern, dins qualque trast ont, per caritat, la daissaràn durmir. I aurà pas dins la Tèrra de Miranda un’ostal per la lenga, que siá solament per ela, ont vendràn los que la vòlon parlar, los que la vòlon aprene o, almens, l’adujar ? Un ostal que, sens èsser una escòla, servís a ensenhar qual la vòl aprene ? E ont se conservan los livres que parlan d’ela e per ela ? Serà pas aital que la Tèrra de Miranda mostrerà qu’es granda ?
Me vau calar aquí. Mas abans, vos vòli desfisar, vosautres Mirandeses, que coma ièu avètz aprés a parlar lo mirandés quora popavatz, e a vos tanben qu’avètz pas capitat d’aprene plan, mas que setz encara a temps perque es solament a travers el que vos podetz remembrar vòstres aujòls, e vosautres totis que, mirandeses o pas, lo venètz de descubrir e volètz lo botar al dintre de vos. Agachatz al dintre de vos, plan a fons, e respondètz, un per un, los uèlhs dins los uèlhs : volètz èsser los enterraires de la lenga qu’avètz eretada ? volètz daissar morir la sola causa qu’es solament vòstra e que, coma res d’autre, vos distinguís ? Se zo volètz alara es lo moment de crompar la caissa e de preparar l’enterrament. Se zo volètz pas, bolegatz vos perque lo temps es comptat per far encara quicòm.
Lo que legís es dejà cansat e a bon drech. Per çò qu’es de ièu poriái continuar. Amb lo còr a la punta dels dets, tota la nuèit, ai escrit, sens aver sòm, coma un que vòl velhar per pas morir. Lisbona tota, a l’entorn, me deissa parlar solet. La Tèrra de Miranda, a cinq cent kilometres d’aquí, sentís a vendemia e a semença.
Lisbona, per una longa nuèit de settembre del 1999
Fracisco Niebro (Amadeu Ferreira)
Sus aqueste blògue, a prepaus del mirandés :
/http%3A%2F%2Fstorage.canalblog.com%2F81%2F11%2F115864%2F125629362_o.jpg)
/http%3A%2F%2Fstorage.canalblog.com%2F55%2F97%2F115864%2F125525639_o.jpg)
/http%3A%2F%2Fstorage.canalblog.com%2F81%2F98%2F115864%2F123537864_o.jpg)
/http%3A%2F%2Fstorage.canalblog.com%2F67%2F50%2F115864%2F121224661_o.jpg)