Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Mescladis e còps de gula
Mescladis e còps de gula
  • blog dédié aux cultures et langues minorées en général et à l'occitan en particulier. On y adopte une approche à la fois militante et réflexive et, dans tous les cas, résolument critique. Langues d'usage : français, occitan et italien.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Visiteurs
Depuis la création 615 674
Newsletter
19 juillet 2007

Una setmana amb la Lison dau Peirat

A prepaus de Monica Sarrasin,

- La Lison dau Peirat, Lo Chamin de Sent Jaume, 2005.

- La Setmana de la Lison, Lo Chamin de Sent Jaume, 2007.

 

 

Lison1

 

 Qu’es entau, qu’es pas autrament !

Per vos dire la vertat, aviái pas encara legit La Lison dau Peirat. Pr'aquò vesiái plan que lo pichon monde dels legeires d’occitan en Lemosin[1] se podian pas gardar de’n prononciar lo titre sens prene un aire entendut e risolier. Ara, qu’ai devorat o puslèu begut d’un trach La Lison, puèi La Setmana, compreni perfiechament lo perque d’aquèlas minas entendudas e regaudidas : la Monica Sarrasin a un sens innat de la lenga parlada e del raconte, una coneissença prigonda dels biaisses de viure e de soscar dels limosins d’aquela generacion que malurosament es a man de desaparéisser, e enfin te ten un umorisme irresistible.

La Lison es la « tantin » (la tanta) de la Monica, une femna de la campanha retirada al « borg » (çò que nos autres apelèm vilatge), veusa (in)consolabla, fòrça « lechandièra » (golarda), un bocin lenga de pelha, un pauc repotegaire, un chic gemegaire, mas subretot a pas paur d’apelar un cat un cat e, de còps que i a, de te desgrunar un chapelet de paraulas grassas. Coma diguèt un jorn an’ aquèla femna que totjorn repapia al telefòne (sabètz : « Le numéro que vous avez composé…. ») : « Merda, cent còps merda, fai-quò ton compte ? » La Lison, comprenètz, a pas aguda l’educacion d’una dama, es quitament pas arrivada al « santificat » ; ma aquò l’empacha pas de demorar una femna coma cal, que quora la Monica la pòrta a Lorda a crompar de santas vierjas de plastic conflas d’aiga benesida vòl pas anar a l’ostel, qu’aquò es solament per de « femnas qu’an fach las quatre vitas, de las garças, de las traulhas, de las tri-tris ! » La passa sas jornadas, pro plenas, a trafiquejar dins l’òrt e dins la coisina, a legir los mòrts dins lo jornal, a visar la television, a « s’insurtar » al telefòne amb sa sòr, la Sidon, e subretot a « bargassar », « platussar » (charrar, parlòtejar) e « minjar » (fòrça), amb sas copinas, la Loísa, la Teresa e la Melí. Quand se sietan sul banc de la plaça « ’las creden coma auchas bòrlhas. Te responde que si las chambas poden pus ’nar, las lingas viren plan ben ».

Monica Sarrasin sap descriure e faire rire, entremesclant de nhòrlas un raconte que pr’aquò demora fòrça realiste. Es d’aquel biais que son tractats los rapòrts un bricon complicats de la Lison amb la modernitat. Per exemple, amb lo telefòne : « La Lison ne volia pas de queu chause chas ela ; ’la cresia que folia l’i parlar dedins en frances. Mas quand ’la s’aperceguet que l’i podian parlar patois… a, paubre amic, ’la te filet a la Pòsta ad una vistessa… ». O encara amb la docha que sos enfants li faguèron, fòrça pratica, non pas cèrtas per se lavar (qu’una femna coma cal se desnuda quitament pas davant son òme !), mas ben per i « pissar d’en-pès […] quand quò fai tròp meschaent temps defòra ».

Fòrça plan virat tanben lo retrach d’una vielha un pauc cusson : «  La Riton es piala-prun coma degun pòt se figurar ! […] ’La ne ’luma jamai la clardat, perque, pensatz, quò còsta ! », sas polas, la paubras, « ’las son tan magras que ’las bruslarian sens pudir ! […] Si ’la podia, ’la minjaria sa merda ».

        Quand conta de tròces de la memòria familiala es jamai longanha, ma concisa e sovent comica ; per pròva l’istòria del pichon fraire de la Lison quand li nasquèt una sòr dins una bòria vesina e que s’acaba aital : « s’esmaliguet, venguet pieg qu’un asne roge e se metet de bramar qu’eu volia fòrça forçada se’n tornar maison perque podia pas tan be chiar a l’Escuraudon coma a Estivaus… ».

         Me sembla plan agantat tanben lo biais lemosin de veire e de dire las causas amb lo repic un pauquet fataliste que balha la mesura als dos libres : « Qu’es entau, qu’es pas autrament ! » Lo subjècte de la religion e de las supersticions es per exemple sarrat amb finessa e se vei plan que del costat de Meusac son pas tant « minja-curat » que non pas aicí (demòri a Comprenhac) : la Lison es d’una familha « pas talament d’egleisa », mas i va quand i cal anar ; a messa tres còps per an e subretot als enterraments, qu’es benlèu son passa temps preferit, amb l’idea que la practica cultuala seriosa demora una causa pels rics : « Qu’es pas ’na dama, la Lison, e ’la n’a pas suvent ’gut lo temps de se ’nar ’janolhar dins queu pitit cafiron ente l’i fai brun coma jos la coa dau lop. […] La Lison n’es ni richa ni instrucha mas, dau mens, ’la sap que fau pas s’òbludar de se senhar en passant davant la granda crotz daus quatre chamins, que fau pas brochar un diumenc per pas picar los pès dau bon Diu, que fau jamai eitamnar ’na torta o be ’na meslada sens far un signe de crotz dessus, que fau totjorn ’ver chas se un ciergi beneisit e de l’aiga beneita, e chausa autra ». Aquò mostra plan lo prigond d’aquèla fe… Sarrasin rampela que dins un temps encara pròche, lo monde, mai qu'a la geisa, anavon a las bonas fonts, que « garissian tanben lo bestiau coma los crestians ». Mas, çò ditz, « Las lingas de pelha disian que ’las garissian subretot de las malaudias que lo monde n’avian pas ». Aquò me remembrèt lo dire que sul sorcièr que pòt solament far un galeton amb de farina e d’aiga (Marcela delpastre, Sètz-vos sorcier ?).

        Dins lo monde de la Lison, pr’aquò, i a una plaça per un polit sòmi simbolic, una version lemosina, e donca (almens un pauc) cristiana del viatge als inferns, ont l’eroina se’n va trobar son òme dins lo purgatòri per li portar un parelh de malinas pròpas.

       Lo ton galejaire empacha pas de moments de gravitat plan sentits, per exemple sus la situacion dels vielhs a l’ostal de retirada, que mena de consideracions sus l’usatge dels noms dins la civilisacion paísana : « Çò que lor fai lo mai maliça qu’es que degun lor parla patois. En mai d’aquò, ilhs los ’pelen papy, mamy, o ben per lor pitit nom. Quò los desvira completament e quò ’chaba de los far venir einnocents. Quò se fai pas ! Lo nom, qu’es mas per far los papiòus a la mairaria o be a la pòsta ; fau lo mainatjar e lo far durar tot lo tems de la vita. Qu’es coma lo costume que prenen nonmas per ’nar a nòça e que demòra ben sarrat dins la comòda. Los autres jorns, prenen ’na blauda e un davantau per-dessus. Per lo pitit nom qu’es parier. Quò fai que ’na que se ’pelava Anna, la ’pelavan Gustin ; son nom quera Barget, mas coma ’la demorava a l’Enclauda, quò z-avia totjorn estat la Gustin de l’Enclausa, o ben la Gustin dau Jan de l’Enclausa ». Gravitat umana,  qu'es fin finala, lo fons, o puslèu la font d'aqueste biais de galejar, perqué forçadament se parla de mòrt, enparlant dels  vielhs, "Qu'es entau" !  Aital, aprèp une visita al cimentari, que o sabon plan, las espera, « avant de se’n tornar, la Lison ditz a la Loísa, o be es-quò la Loisa que ditz a la Lison : 'Nos vam pas punhar l’i venir, aquí, levar las chambas. Saber quau passara prumier'… »

        Trapèm tanben un fum de causas sus la vida d’un còp èra, es a dire de quora la Lison èra joina, una mena d’etnògrafia selvatge, amb una granda riquesa de vocabulari, de descripcions de velhadas e de trabalhs dels camps, de preparacions culinarias, de pichonas cançons tanben, coma aquela que se cantava als dròlles e que m’agrada fòrça :

            Dau-din, dau-dan,

            Los sents se’n van.

            Ente van-t-ilhs ?

            A Majauran.

            Qu’un es mòrt ?

            Un pòrc.

            Qu’un la tuat ?

            ’N alimaç.

            Qu’un a fach son cròs ?

            L’òme gròs.

Mas cal mercejar subretot la Monica Sarrasin de tornar balhar una paraula viva se’n se curar de castigar la lenga. « Castigada, una merda ! » auriá ditz la Lison. La Lison parla coma parla, una lenga verda, florida e espinosa que refusa de se censurar. Me soi pensat qu’aquò es justament una libertat que dona la consciença d’escriure en occitan e que podon pas aver los escrivaires çò dison regionalistas que semenan de formuletas en patoès edulcorat lor francés de composicion d’escòla comunala. Aquí per esser por clar, vòli parlar per exemple dels amics de Fernand Mourguet, que publican cada annada de libres que, elis, son a molons dins totis lo supermercats del Lemosin. Dins aquels libres, de merda, se’n parla pas jamai, e es plan per aquò que son de libres de merda. Mas la causa que me far lo mai enrabiar e desesperar es que se per en cas una femna coma la Lison se cromprasse un libre (qu’es pauc probable, mas i a totjorn de monde per te far de presents empoisonats) seriá un d’aquels, e pas lo de la Monica, que cal anar lo cercar a la libraria occitana de Lemòtges o lo comandar a l’editor, e que, de tot biais, li balhariá benlèu de viraments de cap perqué escrit en grafia classica… Es que l’alienacion culturala e linguistica – lo fait d’èsser separat de sa quite lenga considerada coma un patoès que s’escriu pas – es doblada de l'alienacion ideologica e sociala que separa lo monde de lor quite condicion e fa que se reconeisson dins de representacions flacas, edulcoradas e messorguièras. « Afe… Que voletz-vos far… Qu’es entau, qu’es pas autrament ! ». O alara, varianta : « Entau o be autrament, laissam Paris ente es ! »

 

J.-P. Cavalièr

 

 

Lison


 

[1] Tòrni dire que soi un albigés perdut en país lemosin e gausi pas escambiar mon marrit lengadocian per un lemosin encara mai escarraunhat.

 

Publicité
Publicité
Commentaires
J
Bravo à "La Monica Sarasin" pour ses ouvrages très ciblés géographiquement et où chacun pourtant reconnaîtra ses racines. J'ai lu le dernier d'un bout à l'autre, tard hier soir, au retour d'un voyage souvenir dans le Limousin qui me vit naître, et dont, un temps, je parlais la langue. Cela n'était pas bien considéré par nos maîtres n'avaient de cesse de traquer ceux qui persistaient à "parler patois". Heureusement des gens comme "la Monica" se sont courageusement attelés à la tâche de faire survivre, puis revivre, notre héritage. Si je n'ai pas compris chaque mot, au moins ai-je apprécié la vivacité du ton et la justesse des images , la liberté d'expression, et la retrancription fidèle de tout ce qu'elle, et moi, et d'autres, vécurent dans ces années qui se rapprochent quand on vieillit...<br /> Et puis je l'ai connue telle quelle la Lison du Peyrat, moi.<br /> <br /> Bravo Monique. Continues ton travail de fourmi pour laisser dans la poudre du chemin la trace de ceux qui l'ont suivi.<br /> <br /> Jean Micheu.
Répondre
J
Adiu,<br /> Mercés per quel article, dirai a la Monica de zo legir o li farai passar.<br /> Vòle mas precisar que la Monica Sarrazin escrisset d'abòrd "la Lison dau Peirac" per participar au concors de la Vau Aran (Premi Aran de literatura) e que 'la s'entornet emb lo segond premi de narracion e mai qu'antan aguet lo prumier premi en categoria "Conde infantil". Coma 'la ditz : "quò li ven tot coma las cròtas au cuol d'una chabra" e pertant aviá pas consciéncia de sa cultura davant de venir aus cors d'occitan au centre culturau a Limòtges.<br /> E dire que chas nos n'i a tant e si tant de la generacion de la Monica que se'n podriam tornar a lor consciéncia occitana, dise pas qu'escrissam (qu'es pas balhat a tot lo monde) mas qu'aguessam pus vergonha de parlar quela lenga, de la chantar.<br /> Que vive lo lemosin !
Répondre
Publicité