Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Mescladis e còps de gula
Mescladis e còps de gula
  • blog dédié aux cultures et langues minorées en général et à l'occitan en particulier. On y adopte une approche à la fois militante et réflexive et, dans tous les cas, résolument critique. Langues d'usage : français, occitan et italien.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Visiteurs
Depuis la création 616 158
Newsletter
21 septembre 2012

Benvenguts al nòrd

Vaquí una reaccion a una discussion que se debanèt pendent l’Estivada de Rodès, que la Setmana ne’n faguèt lo compte rendut. L’ai escrita per la Setmana, que l’a publicada en linha. I traparètz tanben l’ensemble del dorsièr.

 

 

 

chabatz

 Chabatz d'entrar : broderie Anny Arnaud

 

Benvenguts al nòrd

 

            Lo jornal la Setmana faguèt dins son n. 880 (20 del mes d’agost) lo compte rendut d’una taula redonda aparentement (i èri pas) fòrça animada organizada dins l’encastre de l’Estivada de Rodès, consacrada al Nòrd d’Occitania (Auvernha, Lemosin, espaci Vivarò-Alpenc…), titolada « Benvenguts al Nòrd », ont partecipavan, pel Lemosin, Jan dau Melhau e Chapduelh que se planhèran de l’ostracisme, del mespres amai del racisme dels autres occitans pels « nòrdistas ». La polemica foguèt perseguida dins lo n. 883 del jornal aqueste mes per 6 legeires que mandèron de lètras.

            Cal en primièr mercejar la Setmana per aqueste dorsièr e per aver publicat tot aquel corièr, que contén una lètra fòrça veementa de Melhau que criticava la revirada tota lengadociana dels prepaus dels Lemosins a l’Estivada, sens cap de censura.

            Amai me sentissi puslèu estrangièr a la discussion, del biais almens qu’es estada menada, me tròbi quasiment obligat de’n dire quicòm ièu tanben, vist que soi un lengadocian emigrat en Lemosin e que trevi lo mitan associatiu occitanista lemosin.

            Çò que pòdi dire, en premièr, es que lo problema de comunicacion linguitica existís pas aquí, almens entre occitanistas (evidentament es mai complicat, non pas de se comprene, mas d’escambiar amb de locutors abituats a entendre pas que de lemosin), totis me parlan en lemosin, ièu parli en lengadocian, ara « boirat » de locucions lemosinas, e nos nos comprenen perfièchament. En mai d’aquò, per un lengadocian, legir de lemosin en grafia classica es tant aisit coma de legir son pròpre dialècte. Los que parlan d’una dificultat de lectura interdialectala sabon pas çò que dison, o alara legisson quitament pas dins lor dialecte ! Vertat tanben, coma Magali Urros e Aura Séguier zo dison dins lo dorsièr, que los legeires lemosins d’occitan (efectivament n’i a pas tant qu’aquò), de fach, legisson sens reganhar los autres dialectes e se monstran fòrça doberts almens per çò que se fa en gascon, en lengadocian e en provençau.

            En second – e es per aquò que la discussion m’interessava pas – parlar d’ostracisme, de mespres, de racisme e que te sabi, dels autres occitans a prepaus dels Lemosins, me sembla quicòm de completament fals. Es puslèu simptomatic de quicòm mai que cal analisar un bricon. Es fals perqué la part mai granda del monde del sud (parli pas aquí dels occitanistas) sabon quitament pas qu’a Lemòtges se parla occitan e coneisson generalament pas lo Lemosin (aital ne’n parlan pas en mau, ni mai en ben, si que non per dire qu’amont naut, a pena en dejos de Paris, plèu e fa frech). Los occitanistas tanpauc, an pas de prevencion especiala contre los Occitans del nòrd e, coma es estat dich, l’importáncia presa per l’obra de Delpastre al sud zo mòstra plan. Alara, quora Chapduelh ditz « Sèm sovent considerats coma de provincials, de jos culturats », me sembla èsser un bricon de marrida fe. Perque sap plan qu’aquò es l’imatge convencional e totjorn actiu, mas subretot e malurosament integrat pels quites Lemosins, dels Lemosins vist dempuèi la capitala, e non pas vist « d’en bas », ont lo monde sabon que son considerats per Paris mai o mens del meteis biais, es a dire coma de péterroses e en mai d’aquò (a causa del solelh) coma de fenhantasses. Donca, ma primièra impression es que l’analisa de Chapduelh e Melhau es falsa, mas simptomatica de l’autò-òdi, per assimilacion de l’imatge negatiu secular impausat de per en dessus, ques vengut una partida ailas importanta de la quite identitat lemosina.

            Ma seconda impression es que pr’aquò an completament rason de « s’esmalir », de s’encolerar contra çò que ièu apelarai l’imperialisme linguistic e cultural lengadocian (qu’a pas res a veire amb de racisme), sovent inconscient, sovent espontanèu, mas de còps que i a declarat. Tres pròvas sufisentas son balhadas per o dins la Setmana (amai siá faita en Gasconha). Fargar un dorsièr de doas paginas completas sus La plaça de la lenga dins lo Nòrd d’Occitània (es lo titre) sens mai ensajar de balhar a ausir (es a dire a legir) aquels parlars, aquò justificava amplament la colèra de Melhau.

            La pròva es en second luòc dins la responsa del jornalista Clamenç Pech que se ditz atristat pel « vocabulari excessiu » de Melhau (vertat qu’escriu : « avetz vertadièrament la rabia dins lo cros cuol » ! - es pas puslèu « cròs dau cuol » ? enfin aquò es un detalh) e subretot compren aparentament pas ont seriá lo problema : « lemosin o lengadocian, demòra d’occitan » (sic ! vertat, s’es aital, perque s’acarnassir a parlar e escriure lemosin, seriá mai simple e rentable de se contentar del lengadocian, non ?), e puèi Magali Urros èra d’acòrdi per èsser transcrita en lengadocian, alara, de que nos reprochatz ?

            Mas enfin, putanièr (ièu tanben m’i boti !), avèm un jornal que preten cobrir l’Occitania tota, mai que mai escrit en lengadocian, amb un bricon de gascon, vertat, e de temps en temps de provençau, mas quasiment jamai de lemosin o d’auvernhat, e aquò seriá pas un problema ? Compreni plan l’argument de la manca de compenténcia dels jornalistas, mas comprendrètz vosautres, enfin esperi, que pòt pas èsser una responsa.

            Una tresena pròva de la justa colèra de Melhau es l’intervencion consternanta d’Evelina Houlès, que pr’aquò nos mena a un nivel mai interessant de discussion. Segond la comerciala de Macarel (que ne’n balharai pas lo ligam per pas far de publicitat !), digun comprendriá pas e legiriá pas lo Lemosin en defòra de la region ; la quite expression « Chabatz d’entrar », çò ditz, seriá de chines per tots los autres… Aital, los Lemosins demorarián, coma Chapduelh, a « d’annadas-lutz de la realitat del mercat » (re-sic !) : « quand la plaça es limitada sus un taulièr, se mòstran los libres qu’an una chança de se vendre ». E la pròva de la flaquèsa e de la pretencions idiòtas dels Lemosins d’existir en Occitania tota seriá que… son pas de bons clients de Macarel ! E, en conclusion, l’autora de la letra nos ditz que se podon pas defendre los « dialectes » e esperar èsser difusat dins Occitania tota.

            Avèm compres : cal abandonar los « dialectes » per la « lenga », lo lengadocian central que cadun compren (deuriá comprene), e aquò permetriá d’alargar dusca a Lemòtge lo mercat de Macarel. E ben, macarel de macarel (aquò se pòt dire, es una marca depausada !), en legissent aquò me sentissi plenament, prigondament solidari de mos amics Lemosins.

            Pr’aquò pretendre que lo mercat de Macarel seriá una sòrta de testimoni de la consciéncia occitana balha a pensar. Perque, enfin, es vertat qu’en Lemosin i a pas grand monde, quasiment pas digun, per se reconeisser dins los simbòls, signes, eslogans e luòcs comuns occitanistas afichats suls camisets et suls autres produches estampilhats Macarel. Es pas en primièr un question de lenga, mas de representacion identitaria. Los Lemosins, a mai los qu’an una consciéncia linguistica, tan plan coma los Auvernhats, se tornan pas brica trobar dins los elements simbolics e mitics del sud. Es çò qu’explica la cantaliana Maria-Joana Verny dins son intervencion (Setmana, n° 883) : viticultura, cosina a l’òli, catars, parpalhòts, tot aquò demora estrangièr a l’identitat auvernhata, amai lemosina. Ièu apondrai, qu’es un pauc parièr per la crotz dels contes de Tolosa (a mai se n’i a una sur un tombèu medieval dins lo cementeri de Razès a costat de « chaz me ») e las colors roge e jaune, que prenon pauc e mal dins lo paísatge lemosin.

            E òc, lo Lemosin es diferent e a saput afermar e afermir aquesta diferéncia dins sa produccion culturala en occitan, en particulièr amb çò que per comoditat podèm apelar l’escòla neo-pagana dels Saumes pagans de Delpastre, de las òbras leterarias e musicalas de Chapduelh, de Melhau e de Combi, de l’aventura editoriala del Leberaubre, etc. Mas se podriá tanben parlar de la vèna romanesca realista de Roland Berland, a mai de la tradicion de la nhòrla… de causas diferentas entre elas, aquò òc, mas que, amassa, fan una diferéncia, forçadament ligada a d’elements culturals qu’èran deja presents en Lemosin (los cultes de las fonts, los contes de paurs e de leberons, etc.) e una istòria particulara que se debanèt e se debana encara en defòra o disèm a costat de l’istòria del Lengadòc. Que nani, la cultura lemosina es pas solubla dins l’occitanisme estandard !

            Aquestas particularitats an d’efeits dusca dins lo mercat identitari, qu’existís aquí tanben, amai se lo monde de Macarel semblan pas zo saber. Aquí la CRIL (Comunautat Revolucionaria Independentista Lemosina !), amb sa pratica sistematica de l’auto-ironia (lo camiset Limouzi Beach, o lo bavarel Minja ta sopa pitit Limouzi, marchan lo fuèc de Dieu !), es florissanta. Farai pas aquí la critica d’aquel biais de reivindicar qu’en Lemosin i a pas e i aurá pas jamai de reivindicacion identitaria (e de fa d’aquò una identitat !), mas, de tot biais, me sembla un perfièt rebat d’un trach de la cultura lemosina, l’autoderision amai l’autodenigracion que se trapa tanben dins l’art, uèi malurosament quasi perdut, de la nhiòrla.

            Lo problema de l’occitanisme lemosin, a mon vejeire, es pas l’occitanisme del sud, es puslèu lo quite Lemosin ; aquel banh cultural qu’emprenha tot de renegacion, de denegacion, de manca de fisança en se, de manca tanben de determinacion, amb la paur sempiternala de se far notar e de passar per qui sap qual, e la conviccion que i a pas cap de solucion, de tot biais, en defòra de l’adesion al modèl estandard de republica jacobina e de « francofonia », mai que mai d’esquèrra, ont la consciéncia sociala pren tota la plaça, dins lo rebofament de la cultura e de la lenga eretadas, vistas sonque come arquaïsme (cf. Alain Corbin), de còps que i a plasent, mas de tot biais despassat.

            Lemòtges es una vila estonanta : los jorns de manifestacions dels sindicats e dels partits de gaucha, pòdi encontrar quasiment tot lo pichon monde de l’occitanisme, cadun de son costat, segond son afiliacion, de monde qu’ai pas encara, al cap de detz ans, jamai pogut veire manifestar sus plaça per reclamar de dreits linguistics e culturals. Figura-te ! La familia, los elegits, los sindicats, los amics comprendrián pas ! Es per aquò qu’anèm a Tolosa d’escondon, coma d’autres van al bordèu. Non, lo succès de la CRIL, a mai se la Librariá occitana vend sos produches, es pas una bona novèla, es lo signe qu’aquí, ont lo darrièr cors d’occitan a l’universitat es ara clavat, ont i a pas mai d’ensenhament de la lenga dins las escòlas publicas (a l’excepcion de Selhac gracia a Domenja Decomps coma zo ramenta M. J. Verny), ont la radiò, los jornals e la television sont intagralament sens la mendre eccepcion en francés, ont quasiment digun gausa pas reivindicar a nauta voz per la lenga, i a pas d’autras biais d’afermar una identitat culturala que al second gra, dins una mena de denegacion e d’ironia mortala, pròpriament suicidaria.

            Es pas estonant se los que, malgrat aqueste contèxte negatiu e depressiu, an encara lo coratge de continuar a cercar, a collectar, a escriure, a contar e a cantar, dins l’urgéncia totala de la disparicion de la lenga, dins la desesperança e la rabia de se trapar totjorn mai isolats e totjorn mens reconeguts, se manjan lo morre estre elis e, fin finala, se cercan de rasons a lor mal èsser en defòra del quite Lemosin. Externalisar lo patiment pòt ajudar a subreviure. E puèi, vertat que la sufiséncia culturala del Lengadoc, de còps que ia, ne’n balha l’ocasion. Mas, per caritat, qu’aquelis que coneisson res a la situacion, que son pas jamais venguts trabalhar amb nosautres, vengan pas ara nos balhar de leiçons de militantisme, de comerci o de comunicacion.

 

Joan Peire Cavalièr

 

Publicité
Publicité
Commentaires
T
Tiens, voici le Broc qui revient sous un nom d'emprunt avec toutes ses obsessions. Évidemment, on ne trouvera nul propos racialiste ni raciste dans les écrits de Sumien, s'il renvoie aux théories d'Alibert (la référence ne peut être contrôlée car Broc ne la donne pas), ce n'est sans doute pas pour les prendre à son compte. Je laisse ce message en témoignage de la mauvaise foi totale et du délire paranoïaque anitoccitaniste (on ne saurait oublier le terme de gestapoccitan dont il affuble tous ceux qui se disent de près ou de loin occitanistes) d'Alan Broc. Je répète qu'il n'est évidemment pas le bienvenu sur ce blog et que je me réserve de mettre ses commentaires haineux et délirants à la poubelle.<br /> <br /> Quand je parle ici des théories d'Alibert, je veux dire son idéologie racialiste et certes pas ses propositions de normalisation graphique qui sont absolument irréductibles à ladite idéologie.
Répondre
J
Je cite le livre de Sumien "L'auvergnat se caractérise (sic) par ses nombreuses (re-sic) formes aberrantes (re-re-sic), ce qu'Alibert explique par le fait que les populations du Massif Central sont racialement contaminées".<br /> <br /> <br /> <br /> Sumien accepte donc "l'explication" d'Alibert.<br /> <br /> <br /> <br /> Si ça ce n'est pas du mépris, alors c'est carrément du racisme.<br /> <br /> <br /> <br /> <br /> <br /> Dans la Wikipédia occitane le texte en graphie classique du pauvre Majoral Clamenç Besomba sur Pèire Biron est systématiquement languedocianisé et même parfois hispanisé dans TOUTES ses formes verbales.<br /> <br /> <br /> <br /> "fasion", recommandé par Teulat, est remplacé par "fasiàn" ollé !<br /> <br /> <br /> <br /> Chau que li Barcilonés poguèsson legir. Lis Auvernhats comton pas. Son racialament contaminats
Répondre
G
Ce qui s'appelle arriver après la bataille ! deux mois après les autres !!<br /> <br /> La faute à Tavan, il publie tellement de choses intéressantes qu'on ne sait plus où donner de la tête.<br /> <br /> Basto per acò, j'ai pris le temps de lire (mais oui, du limousin, moi qui n'ai jamais mis les pieds en terre limousine) et je retrouve bien des interrogations qui sont communes à toutes les régions d'oc. la tentation (à laquelle je n'ai pas résisté, et je m'en félicite): essayer de construire chez soi, avec ses propres moyens, un projet viable même s'il est limité - mais peut-être bien: PARCE QU'il est limité. Une revue en limousin, qui parlerait en limousin aux Limousins : ça c'est un truc qui, vu de loin et par un incompétent, semble raisonnable et sûrement faisable.<br /> <br /> En Cévennes, j'ai relancé l'Armagna Cevenòu qui avait disparu avec Arnavielle, ou plutôt: avec son rattachement au languedocianisme montpelliérain. Vous le voyez, rien de nouveau sous le soleil, et le languedocianisme est tout aussi mortifère chez les mistraliens et dans le "sud" que chez vous en Limousin !<br /> <br /> Peut-être pour ça que je me sens en accord avec votre sensibilité générale (vous êtes trop loin de la Mecque occitaniste, nous en Cévennes on en est trop proche!)<br /> <br /> Mais ce qui m'a surpris dans cette discussion, c'est que jamais n'a été mise en avant cette formidable particularité des Limousins: une littérature qui, avec un Jan dau Melhau et une M. Dempastre, a créé une "école" (une sensibilité), celle que vous appelez je crois "néo-paganisme"<br /> <br /> ET ça ne vous enthousisasme pas ?? Vous semblez regretter un sentiment trop limousino-limousin (et d'autres vous en font le reproche) alors que vous êtes, par votre littérature, au coeur d'une sensiblité que je prétends UNIVERSELLE ?<br /> <br /> Et avec des écrivains qui, en toute objectivité, sont à cent mille lieues au-dessus de la production habituelle en langue(s) d'oc? Si moi j'étais limousin, je ferais un vrai sentiment de SUPERIORITE ! Et si j'avais une "langue référentielle" à choisir, en place de cet occitânerie languedocienne standardisée, c'est la langue de ces deux grands écrivains et pas ailleurs. <br /> <br /> Je ne sais même pas s'ils ont exactement la même langue littéraire, je sais seulement qu'ils ont un pouvoir d'évocation qui fait aimer et admirer le Limousin, sans passer par la case "Bernat de Ventadorn".<br /> <br /> On a dit en Provence de Mistral qu'il était "le redémpteur d'une langue": pourquoi les Limousins ne le disent-ils pas plus fort et plus décidément à propos de leurs grands, très grands écrivains ?
Répondre
M
Los Gascons parlen gascon, los Provençaus parlen provençau, e los Lemosins parlen …. occitan (coma los Lengadocians d’alhors). Quò d’aquí qu’ei la vision « occitanista » (o mièlhs lengodocianista) lemosina. Dau côtat de la gent, consideren, ilhs, que parlen « patois », perqu’ilhs n’an pas d’autre mot à botar dessur la realitat de lur linga talament que la realisacion occitanista ne correspond pas à quela realitat (notadament las especifitats lemosinas ne son pas dins la grafia). Qu’ei la diquotomia deicricha per Quauqu’un un pauc pus naut (la movença ei constituada de cercles « patoisants » e de cercles occitanistas). Quò d’aquí prova doas chausas : prumierament, que lu mitan occitanista ei bien majoritariament influençat per lu lengadocianisme (vision exocentrada : n'em eicrís entau per far plaser à l'exterior dau Lemosin sens s'ocupar de las consequéncias à l'interior), segondament, que la gent dau Lemosin ne son pas tant « renegats » que quò e ne seguen absoludament pas quand ne’n lur damanda de se botar en posicion d’asservissament generalisat. <br /> <br /> <br /> <br /> En veritat, en Lemosin, li a un mot totalament inusitat e qu’ei lu mot de « lemosin » (dins lu sense « dialecte lemosin »). Fín finala, qu’ei una chança perque queu mot podriá eitre lu vertadiér liam entre los uns e los autres. Demòra d’inscrir dins queu mot la realitat reala dau lemosin (que se pòt separar en naut e bas) e dins las realisacions notadament graficas : se deven botar en plaça de las reglas efectivas que corresponden à la linga tala que l’ei sur lu terren. Tant que quò n’ei pas fach, ei impossible de díre qu’un grand movament ne pòt pas nàisser (o tornar nàisser) aquí. Qu’ei dins quela dralha, queu sendareu que se tròba segurament l’aventura la mai interessanta e la mai fruchosa.
Répondre
V
Pas de fric : l'émission Punt de Vista de France 3 Aquitaine vient d'être supprimée. Elle est remplacée par VAP, quasiment tout en languedocien comme on le sait. Mais les occitanistes ne sont pas mécontents en fin de compte : le standard en voie de création.
Répondre
Publicité