Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Mescladis e còps de gula
Mescladis e còps de gula
  • blog dédié aux cultures et langues minorées en général et à l'occitan en particulier. On y adopte une approche à la fois militante et réflexive et, dans tous les cas, résolument critique. Langues d'usage : français, occitan et italien.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Visiteurs
Depuis la création 616 009
Newsletter
4 mars 2012

Peire Azema, La lenga d’òc a l’armada, 1919

 

Echobosquetou3

Une page de L'Eco dou bousquetoun journal de tranchée de la Grande guerre

 

Peire Azema, La lenga d’òc a l’armada, 1919

 

            Dins la seria documents del passat per comprene mièlhs l’istòria de las societats occitanòfonas e balhar de fen a nòstras ruminacions contemporanèas, vaquí un tèxte escrit a la sortida de la Guèrra 14-18, dins lo remirable jornal felibrenc de Montpelhèr que se sonava Lou Gal (n° 85, 15 de genièr 1919), nascut pendent lo conflicte per sosténer los pialuts mièjornals. Es un article de la man de Peire Azema (1891-1967), que signa, a son abituda, « Lo Chivalié ».

            En primièr, es una critica de l’opinion del Daudet, « lou baile Afos Daudet », tala coma la balhèt a Tisto Bonnet sul ròtle de l’armada dins la pèrdia de la lenga, que per l’escrivan de Provença que viviá a Paris e aviá causit d’escriure en francés, èra fatala e inexorabla. Vaquí lo tròç en question :

« D’aquéu tèms [50 ans abans] li sourdat fasien sèt an de servìci militàri. Sus uno poupulacioun de tres milo amo, i’avié dous, tres couscrit que partien, acò se counouissié pas dins lou vilage e la lengo n’en soufrissié pas. Quands revenien dóu regimen s’aquèsti dous o tres voulien faire li fin en parlant francés, si coumpatrioto li galejavon, risien d’éli, e aquésti en se vesènt la mouco de tóuti li gènt dóu païs, bèn avans que lou cop de manche de rastèu ié piquèsse sus lou nas se remetien à parla sa lengo. Iuei, es pas acò : li dous o tres que partien se soun trasourma en dès, en vint, en quaranto e quouro après mens de tres an revènon de la caserno, au liogo de dès mot que se còu-pourtavon es pèr milo qu’arrivon li mot francés pèr embastardi noste idiome » (Batisto Bonnet, Le Baile Alphonse Daudet – Lou Baile, Afos Daudet, Paris, Flammarion, 1912, chap. 26).

Aquel vejaire es contestat per Azema que aprofita de l’ocasion per escapolar una critica de fons del biais de rapresentar los mièjornals dins las obras de Daudet. Mas, sul sicut de l’armada, ramenta subretot l’experiéncia de la guèrra a pena acabada ont se mesclèron totis los dialectes. A mai, çò ditz, l’armada pòt èsser sovent un luòc d’aprendissatge e donca de transmission de la lenga. Balha tanben a legir una letra d’un « collaboraire » que se dona lo chafre de Delpon Delascabras (se trapan un fum d’articles signat d’aqueste nom dins lo Gal, que darrèr s’escond lo felibre Louis Stehlé), en aquel moment al centre d’instruccion de la caserna de Masamet, dins Tarn, ont vendiá coma los pichons pans d’exemplaris del Gal, tot en lenga d’òc. Delpon conta cossí los soldats legisson e subretot fan legir lo jornal en familha (a mai a las femnas !). Fin finala, Azema cita tanben lo Delpon, que tot en ramentant la memòria dels grands felibres defuntats sul front, Filhou, es a dire Louis Bonfils (vesètz aquí sus sas letras remirablas del front) e Maillet (Gérard Mallet), toutis dos mòrts en 1918, se vòl optimista per l’accion del Felibrige e l’avenidor de la lenga.

 

J.-P. C.

 

La lenga d’oc a l’armada

 

 

Batisto Bonnet nous a countat, dins sous souvenis tant viscuts et tant pertoucants sur « Lou Baile Anfos Daudet », ce qu’aqueste pensava de l’aveni de la lenga d’oc. Daudet cresiè aquel aveni ben coumpromès, en causa mai que mai de l’espandiment dau service militàri e de la vida de caserna. Es pas pèr res que Daudet aviè la vista courta ; sembla que l’ousservacioun esata e minouciousa das pus mingres detals l’aviè fach perdre l’abituda das larges ourizouns. Pintre brilhant de la soucietat parisenca – touta [mot illegible] e faussetat – countaire agradiér, e, de fes, encantaire, Daudet vei amirablament lou defora de las causas o de las gens ; trop souvent n’en vei pas lou dedins ou lou vei mau. Regardàs sas caricaturas miejournalas : es de petètas amusantas que bramoun e brassejoun, emé quaucas tissas loucalas prou ben croucadas, mès a mila lègas de la realita prefounda e de la vida vidanta. Aparisenquit jusqu’à la moula das osses, Daudet a regardat lou Miejour darriès soun mounocle parisenc, sans comunià emé l’ama miejournala. Es ce qu’esplica que se siègue enganat, mai d’un cop, e gros couma lou bras ! Se pot pas, pèr esemple, res imaginà de pus faus que sa previsioun sus la lenga d’oc e l’armada. Tout au contra de ce que disiè Daudet, lous joines Miejournaus an d’autant mai sentit l’amour dau clouquié que n’en soun estats pus lionts, e tals que parlavoun francés a l’oustau se sount regalats de charrà emé sous coumpans dins la lenga mairala, qu’antau se sintissièn pas tant despatriats. Mai qu’acò : en mesclant de Miejournaus de toutes lous ròdous, que chacun parlavoun la lenga de soun endrech e que se coumprenièn toutes, aqueles Miejournaus se soun poouguts rendre comte (mai o mens netament : afaire d’ime, d’inteligença e de reflessioun) de l’unitat founcièira de la lenga d’oc maugrat la varietat de sous dialètes.

            Toutes lous que soun passats à la caserna (e quau i es pas passat au tems que sèn ?) pourran atesti  aquela afirmacioun. La vida dau front mai encara que la vida de caserna n’a proubat la veritat. Veritat bona à dire e à redire, e qu’aquesta letra de noste coulabouraire Delpon Delascabras, datada dau Centre d’estrucioun de Mazamet, vèn encara nous afourti :

T’escrive per te dire que soui estrambourdat dal succès de note Gal ! Mes raplicat a l’oura de la soupa, toutes an quitat soun culhè e m’a caugut fà la distribucioun : se batièn pèr l’avudre. Es pas 50 que m’en auriè calgut, es 200. Me vèn de pialuts de toutes lous cantounaments me lou demandà… La pialudalha coumpren, aima, tasta noste gaubi. Quau es que dis que lou poble sap pas legi nosta lenga ? Quau es que dis que la lenga d’oc es un passa-tems pèr quauques escrivans, e qu’es coumpres juste pèr quauques sabants amatours de lengas mortas ? Brave amic, esagère pas ren aici : mès souvetarièsi que t’atroubèsses aqui au moument de la letura couletiva dal Gal, e veirès un pauc dequé s’agis. E pos courri pèr trouba un Gal jous lous lièchs ou pèr la cambra. Acò’s legit, plegat, souegnat e enmandat « cap a l’oustal ». Quant n’i a pas que l’an legit à la fenna ? – « E sabes, la fenna ba te dise, hè ? legis tant pla couma ièu, lou prumiè cop, pan ! t’a pres lou filoun ! e lous pichots ! e sabes, lou garde ! »…

Remarcas hou, tout i es :

L’amour dau pialut pèr sa lenga, l’aisença qu’a pèr la legi, la penetracioun d’un lialète à l’autre entre souldats venguts das quatre caires dau Miejour.

Aquelas counstataciouns soun nosta força e noste espèr. E fasèn ressoun emé plena fisança à la counclusioun de Delpon :

… Filhou es partit, Maillet tabé, ebé ! bota, couma l’hou ai toujour dich, sempre dich : oubraren mai, mès saren aqui toujour pèr un cop, e belcop mai encara quand seguèsse que pèr servà l’obra e la memòria de nostes cars dispareguts, Viéuren, viéuren e nostre morts viéuran.

Oi que visque en nautres l’ama erouïca e tendra de nostes morts aimats. Es noste soul vot pèr l’an nouvèl : qu’ane flouri là toumba das que, pecaire ! n’en veiran pas l’espelida…

Lou Chivalié

[Pierre Azéma]

Lou Gal, n° 85, 15 de genièr 1919

 

Publicité
Publicité
Commentaires
P
Francés Pouzol, jove institutor, felibre, mort lo 28 de setembre de 1918 suu front, letra a Savinian dau 7 de novembre de 1914 :"Ah moun brave ami, la laido guerro e la bello guerro ! laido amor que fau veire de causo tant laido, noun soulamen li causo que se veson, que se senton e que s'entendon, mai li causo de l'esperit e dou cor ; bello, amor que desvelo tout un coustat incouneigu o que d'ùni voulien pas veire : lucho de classo e lucho de païs, lucho d'intérés e lucho de patrio. La veiran, la Patrio, l'agusto, la maire, aquelo que n'en falié pas mau parla sens sacrilège, La Patrio, aqueu mot veje e neblous que fai dire is abitant d'eici : "nous préfererions loger des Allemands plutôt que des Français", la patrio que fai marcha li marchand de lano e de canoun. O laido, ben laido matrouno, vuèi es pas per tu que nous batèn, es per quicon de plus bèu e plus aut e de mai noble (...) Se nous batèn, es per que i'ague plus de guerro e es mai uno guerro a la guerro que fasèn qu'uno guerro à un pople qu'avié fe dins elo".<br /> <br /> E lo 30 de janvié 1915, a Jan de la Vaulongo (alias Sully-André Peyre): "Sian esta troumpa, e quouro partian faire la guerro a la guerro e au militarisme, nous fan faire la guerro per lou militarisme e pèr de prejujat naciounalisto. Es pas soulamen lou Kaiser qu'es respounsable d'aquesto guerro ; paure bardot, ié fan pourta lou pes qu'acrasara li naciounalisto de tout péu e de tout païs, uno fes la verita couneigudo (...) Me fan susa de limo quand apielon lis atroucita alemando pèr fourtifica nosto ahicioun ! Pàuri bochi ! Lis Alemand an fa ço qu'aurian fa a sa plaço, ço qu'avèn fa en plen païs nostre, aco fau pas avé crento de lou dire, e soun pas mai respounsable que nautre de causo ligado a la guerro". Etc. (Francés Pouzol, pouèmo letro e article e li testimoni de sis ami, edicioun dou Secret, 1921).<br /> <br /> Es pas exactament la mema tonalitat que Bonfils...<br /> <br /> -En contra, una citacion facha encuèi dins Charlie Hebdo per Bernard Maris, lo Tolosan vergonhos, dins un jornau que de longa se trufa dels "patois", mas de cops que i a li escapan de causas : es de Lucien Febvre, lo grand-paire de totes los istorians d'encuèi, grand "republican", exceptat entre 40 e 44, qu'es suu front en 15 e qu'escriu a son collèga Fernand Hauser sus l'arribaa au front de las "réserves du Midi, crasseuses, dévastatrices, exigeantes, et qui parlaient des patois inconus. Il y a nous, qui sommes très propres". Polit, non?<br /> <br /> -Sus un dels problèmas que pauses, lo de la lenga e de l'armada, un sovenir mieu, netament mens ancian : dau temps qu'èro au servici militar, qu'existava encara a l'epoca (1975-76), en Alemanha, ai pas agut de mau a trobar d'interlocutors en occitan entre los conscriches que venian dau Miegjorn. N'i avia que parlavan ren que quand avian forçat suu pastagà, mas d'autres se fasian pas preiar per charrar. N'i avia pas un totun qu'aguesse tant solament auvit parlar de l'occitansime. Parlavan, es tot.
Répondre
Publicité