Vaquí un letra mandada per Jaume Còsta a la Setmana (foguèt publicada dins lo n. 718, del 11/06 al 17/06/2009), un chic provocanta, que me sembla fòrça interessanta, e que merita evidentament discussion.

 

LastSpeakers


Politicas lingüisticas e locutors

Lo n°76 de La Setmana (sus lo rescòntre entre deputats e associacions sus la question lingüistica en França) pausa de questions interessantas. Me sembla important de lançar aqueu debat, e espèri que d’autrei seràn pas d’accòrdi ambe ieu e que respondràn. Aquò tòca lo fons dei questions sus lei politicas lingüisticas per l’occitan. Non que siegue un problema exclusiu a l’occitan, mai podèm prene nòstre cas per començar.

Se saup que fòra d’exemples coma aqueu dau māori (e encara, aquò me sembla un cas limita), aqueu dau catalan benlèu e subretot aqueu de l’ebreu, lei politicas lingüisticas en favor de lengas qu’èran a se perdre fonccionan pas, o mau, o alòra au niveu simbolic solament.

Una dei rasons per aquò, me sembla, es l’essencializacion de l’idea de lenga, es a dire, per anar lèu, l’acte de transformar una lenga en causa, en objecte, e de considerar l’existéncia d’aquel object coma una evidéncia. Aquò a per consequéncia la focalizacion d’un costat sus la lenga coma objecte, classificada coma un animau amenaçat per exemple, e d’un autre sus la question de la nòrma e dei limitas de la lenga. Aqueu biais de pensar es luenh d’èstre e naturau, e universau. Ansin, la question dei limitas d’una lenga es una question ideologica mai que mai, e ma fista, se seriá ben poscut imaginar que lo latin èra nòstra lenga en totei que se realizava de biais diferents a Marselha, Barcelona, Lisbona o Paris. Es pas lo cas, pasmens, e fau ben faire amb aquelei donadas.

Çò que se podriá evitar pasmens, dins l’interés meme de çò que se sòna ara la lenga occitana, es justament d’arrestar de pensar an ela, per pensar a sei locutors. Siáu un pauc espantat de legir de causas coma ‘Deputats e associacions devisan sus las lengas’ (p.1), o piéger, ‘aquesta lei deu èstre primièr la reconeissença oficiala dels drets de las lengas e dels locutors’ (p3), coma se lei lengas avián una existéncia fòra dei locutors ! Enfin, la frasa ‘la mira es la vida de nòstras lengas ; çò que vòl dire l’urgéncia de restablir las condicions d’una transmission naturala qu’assegurarà lor avenir’ (p.3). Aquò me sembla a l’encòp perilhós d’un ponch de vista de l’ideologia que mòstra, e d’autra part còntra-productiu. Un còp de mai, es pas especific a la situacion occitana, qu’aquela retorica se retròba un pauc de’n pertot.

Perilhós perqué sembla considerar que lei personas son que de supòrts an aquelei lengas, que seián coma de vampires qu’aurián besonh d’umans per viure. Me sembla au contràri que l’amira dèu èstre la melhoracion dei condicions de vida deis occitanofòns e deis Occitans (per faire simple) en generau. Coma la reconoissença de la lenga d’òc melhorarà sa vida ? E es que la melhorarà ? Es an aquelei questions que, me sembla, faudriá respòndre primier. De respònsas, n’i a, de tot segur. Mai après fau convéncer lei locutors que son de bònei rasons. Es en melhorant sa vida an elei, d’un biais materiau, intelectuau o espirituau, que s’assegurarà l’avenir de l’occitan. Senon, se transformarà en un culte d’una idòla, portada per la fòga un còp cada dos ans, a Carcassona o a Besièrs. La lenga per la lenga a jamai menat enluòc, emai en França onte la lenga sembla una divinitat mai ont èra lo ciment d’una nacion a bastir, una idea que fasiá enveja a l’epoca. Era aquò lo messatge qu’anava ambe la lenga francesa : parlatz francés, e sarètz de bòns francés, ambe totei leis avantatges que seguiràn, materiaus, economics, culturaus.

Contra-productiu per totei aquelei rasons, e perqué lo monde vòlon pas ausir parlar d’una causa que li es estrangiera : vòlon ausir parlar d’elei. Es çò que comprenguèron lei grandei marcas dins leis annadas 90, que dire qu’èran fantasticas bastava pus. Faliá tanben mostrar coma lo consomators se podiá inscriure dins l’istòria d’aquelei marcas : tau perfum, belèu que fai bòna odor, mai subretot, se crompi aqueste, non solament sentirai bòn, mai en mai d’aquò farai partida de son istòria, serai lo tipe mau rasat que totei lei fremas vòlon perqué fai son romantic solitari pròche la mar.

Au monde, li fau contar d’istòrias. Li fau mostrar que parlar occitan es non solament èstre l’eritier dei Catars, mai es tanben far partida d’una comunitat que viu, que pensa, que parla, e subretot, qu’es ben vista deis autrei e qu’a de succès, e un project reconegut e que fai enveja.

Segur qu’ai mai complicat que d’afortir que fau demandar a l’estat tala o tala mesura partculara, o que fau reconoisser lei drets de tala o tala lenga. Una lenga a ges de drechs. Son lei locutors, en tant que personas, que n’an. E aquò cambia tot.

Jaume Còsta