Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Mescladis e còps de gula
Mescladis e còps de gula
  • blog dédié aux cultures et langues minorées en général et à l'occitan en particulier. On y adopte une approche à la fois militante et réflexive et, dans tous les cas, résolument critique. Langues d'usage : français, occitan et italien.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Visiteurs
Depuis la création 615 669
Newsletter
2 avril 2009

Poësia pels Moïcans : Benedicta Bonnet

 

 

saint_laurent_gd

 

landa de Sent Laurenç

 

Poësia pels Moïcans

 

Benedicta Bonnet, De Bruja a ciau. De bruyère à ciel, Poemas, Novelum-ieo, 2008.

 

 Me cal confesar qu’al primier agach, aquel titre me faguèt un pauc paur : De Bruja a ciau, de "bruga a cèl", çò diriam nosautres… Per ièu, aquò t’aviá un perfum de pastorela lemosina en vestit folcloric sus una landa de carton-pasta, amb cotilhons e barbichet. Me cal apondre per ma defensa, qu’aviaí pas legit los precedents recuèlhs de la Benedicta Bonnet : Los uèlhs sus terra e Biòlas d’aiga… De landa n’i a ben una dins aquel libreton, vertat, aquela de Sent Laurenç dins la comuna de La Ròcha l’Abelha, al sud de Lemotges : « landa blueia » ont se trapa la « ròcha de serpentina », coma ditz la poësia, una poësia tant simpla e leugièra, leugièra, coma un ventolet de la debuta d'estiu, qu’en lemosin es un alen de prima tardiva.  M’es estat dit qu’aquel poèma, en son bon occitan, se pòt ara legir tanben sus un panèu a l’abroa d’aquèla landa per acuelhir lo visitor. Es pro rar per èsser senhalat.

La de Benedicta Bonnet es una votz sens afectacion, sens rambalh, sens sentimentalisme, al mai pròche dels luòcs e de la gent que nos conta, monde que vivon pel campestre e pels vilatges, una votz que raja doçament dins una mena de mormolh velat de malenconiá, tintada, de còps que i a, d’un rebat d’ironia.

Lo second de sos tèxtes / poèmas es una mena d’autoretrait en situacion :

Ma testa es pas facha per un monde tròp moderne.

Tasche de prener çò que me fai mestier […].

Mas en realitat, prene gaire.

Prendre gaire, mens que se podriá, per filosofia o simplament per manca d’interes dper aquel molon espaventós de tot çò que caldriá aver per èsser de biais dins aquel monde dit modern. E aquò te creba, se vei plan a l’entorn : es un mestier de galerian que te chuca la sang e l’eime ! Vaquí l’autora, dins l’ostal pichonel de peira que ven d’aquistar, enrodada de « son bocin de terra » : « … me tròbe desjà a boifar, piaus breçats per me garantir dau borrilh, a netir lo còr en festa, mon domeni ». Sentiment novel, de « conte de fada », quand los enfants perduts arrivan davant l’ostal encantat : « Me prene de l’i me sentir desjà chas me […] ; e entau plan per lo prumier còp de ma vita ». Defòra,

« Otrujas, tranuja, me fan la festa.

Son aquí, en permanença, tesmonhage de vita eternala. »

Autoretrait, mai que mai, d’un estat d’esperit, del meravilhament primier, de la gauj d’èsser enfin al pòrt, puèi, sordament, sornarudament, fin finala, lo dobte, l’inquietud que s’enfonilha, e la question lancejanta :

Es-quò çò que vòle ?

 Retrait de se, encara, mas sens complasença, en arrièr de se, daissant la plaça a l’identificacion del legeire, dins l’evocacion d’un lavador comunau, « rasís un riu », ont, dins un temps pas tant luènh « l’i se netiavan […] los topins ». Luòc retirat, silencios, ont una « joùna dau país » – se compren plan qu’es un biais per parlar de se amb distancia e pudor – anava s’i sietar per i pantaissar, « retener sas leiçons d’escòla », chantar, escriure, e mai i menar « son quite amorós » (mas « pas lo prumier, segur » !) :

« L’endrech era chausit per tot quò.

Era coma ’na scena en sòrta,

Emb sos rideus belament eternaus

De fuelhas mai nauta erba… e ren mai. »

 Coma aqueste lavador pels topins, Benedicta Bonnet, sortida de Sent Iries la Percha dins las annadas seissantas, restituís tanben de tròces de vida lemosina, d’ièr e d’auèi, que fan partida de sa biografia. Per exemple, se remembra quora, drolleta, per una dartra que li manjava lo babinhon,  sa maire la mandèt trobar lo Rirí de la Font que sabiá lo secret : li caliá anar cada matin a sieis oras, una setmana de reng, sola en bicicleta, perque lo fachilièr deviá èsser a jun… La paur al ventre, la mainatjona sentiá dins la nuèit sus las « espatlas se prueimar coma ‘na presença d’eime » desconeguda. Un còp arribada, l’òme, « emb son tison negre e freg, fasiá ’na marca de suja sur la partida a conjurar ». Èra lo Rirí o ben un autre ? Parla tanben, endacòmai, non sens umor, d’un medecinaire que deguns trobava pas a son ostal e que caliá anar querre pel campestre : « la malaisança a lo trobar, fau creure, era desjà la debuta d’una garison ».

 Que son venguts los òmes, que son vengudas las femnas d’aquel temps de vida païsana ? Las femnas subretot, encara mai discretas, encara mens visiblas que los òmes… n’i a encara empr’aquí, sufís d’agachar un pauc dins lo canton, e mai dins la quite familha :

« S’es benleu la darriera daus Mohicans, breçada de ton colet de testa, gardada d’un davantau, a saubre enguera, dins queu país de lops, las boriar, las chastinhas […]

Puei, un còp eissigadas sur la blancha pelha de cherbe, sur la taula de festa, visaràs los darriers crestians las becar, las saborar, mai se’n gorniflar, a èsser tundits coma daus belauds[1] »

E vaquí que la gesta la mas umil que se pòt imaginar, lo de la païsana que balha a las polas lors forcadas de fem e de vers de cada jorn, vaquí qu’aquela gesta de res (e parli pas de lorditge, que lo fem per nosautres e plan tròp precios per èsser lord e per pudir) pòt sufir a donar sens a tota una vida : « De pus tòst pensavas ren valer, e veses aura que vales afen quauqua ren.

Si ta vita de femna es boiradís de confusion, de sabe pas de que, mai s’aurés ; es tanben facha de vita a l’entorn de te, que te sierv, e que saber servir ».

D’autras pèças del recuelh parlan de la condicion feminina dins lo monde rural :

Dins aquel temps

« Lo trabalh comandava.

Avián la prioritat :

La vita d’un vedeu e lo pretz a puesse ne’n tirar ;

Lo servici prometut au vesin ;

‘Nar a l’enterrament de quauqu’un de conegut.

A creure que tot quò aviá mai d’importança que la vita umana d’un d’entre ilhs. […] La pudor, la duretat, ’na fòma de comunicar per l’essenciau, emb l’absença de demonstracion […] fagueren çò que l’es ; çò que ’la demòra, en quauqu’un luec, e maugrat ela ».

E puèi, e puèi, aquela femna, de la color del jorn que se vei pas, « la trespasset », sola, sens desrengar degun :

« De tota maniera, ’la sap ben que nos l’aimàvam,

Sens jamai lo li aver montrat o dich un sole còp,

Emb de las paraulas que benleu esperava de son vivent,

Tant la retenguda per chascun de nosautres era de rigor »

Mas ièu me pensi qu’esperava pas aquelas paraulas non ditas, que son tròp sovent las dels fuelhetons dels jornals e de la television, perque sabiá que son messorguièras. Ela sabia, plan segur, que nosautres, avèm pas besonh de nos daissar claufir lo cap amb aquela farlabica sentimentala per viure ; puslèu nos empechariá de sentir çò qu’es vertadierament important, tròp important per èsser dit, e qui vòl esprimir, coma lo fa tant belament, prigondament, la Benedicta Bonnet, aquel monde nòstre, dels darriers Moïcans del Lemosin, de las Cevenas o de l’Albigès, dèu balhar tota sa plaça a aquel silenci essencial.

 Pas cap de sentimentalisme dins aquel poèma escrich coma una incantacion per balhar coratge, a qui es benlèu a man d’acabar sa vida, aclapat per la malautiá :

Te repialaràs[2] segur !

[…]

Veiràs, tendràs d’en pè !

Ton dalh totjorn valsará

Dins ta man per quò facha.

[…]

Tu zo faràs !

Aquel moment es benlèu un dels mai esmovents del recuelh : se tracha pas simplament de dire aquí una messorga caritabla, mas d’afortir que las gestas d’una vida, aquí la gesta ampla del dalhiaire, auèi quasi avalida, son iscritas per totjorn dins la memòria dels vius, e benlèu tanben dins un autre espacì ont demoran serbat per l’eternitat dels temps, çò que los quites òmes delembran. Es evidentament una mena d’illusion poetica, mas a tot perdre necessaria per se tener « in pé » malgrat l’absencia e lo silenci de la mòrt, quora la dalhaira es passada.

 

 Aprèp la dura jornada de trabalh, al païsan, d’estiu, la Benedicta Bonnet li ditz, simplament : « Te demora mas,/ Lo brun de la nuech ’ribat, De prener lo fresche ». Solituda simpla e prigonda d’una vida totjorn al despart del monde, mas sens rancòr, sens pentiment : « Te demora mas /…./ De te laissar esmiraudiar/ De las biòlas d’estelas,/ De la festa d’a costat ».

 

Joan Peire Cavalier

 

 


 

[1] Belaud = pat.

 

[2] Repialar = reviscolar.

Publicité
Publicité
Commentaires
J
Vene de 'chabar la legida d'aqueu tròp pitit libre. Aprendre lo legir dau lemosin emb de taus poëms quo es 'na mervelha.<br /> Marces per lu conselh de lectura.
Répondre
B
Sei l'autor, merces per l'article
Répondre
T
Mercés per l'apreciacion.<br /> vaquí l'adrèça de Novelum :<br /> 95 route de Bordeaux 24430 MARSAC sur L'ISLE<br /> Téléphone : 05 53 08 76 50 Courriel : ieo24@ieo-oc.org<br /> ièu comprèri lo libre a la libraria occitana de Lemotges :<br /> 26, rua Viena-Nauta / 26, rue Haute-Vienne<br /> 87000 Limòtges / 87000 Limoges<br /> Tel / Tél : 05 55 32 06 44<br /> Melh / Mél. : libraria.occitana@free.fr
Répondre
M
Polidament dich .<br /> Que m'avètz donar envèja de legir la Benedicta...<br /> Encara que me cal trobar aquel libre<br /> Merce
Répondre
Publicité