L'Engana
Vaquí
l’editorial del darrièr numero de Reclams
(n° 801, abril-Juhn 2006), signat Eric Gonzalés, que, çò me sembla, fa plan lo
punt sul anti-occitanisme provençal, mas tanben gascon, auvernhat, e que te
sabi…
Aprofiti per far
de reclama a Reclams. Publicada dins
lo Bearn, es una de las revistas literarias d’espression occitana las mai ricas
e polidas, ont totis los dialectes son benvenguts, e mai se lo gascon i es,
coma es normal, majoritari.
Per exemple,
dins aquel numerò, podètz legir un long article en catalan sus la situacion de
l’aragonès, doas nòvas (una d’escolans de seizena del collègi de calandreta),
un tèxte de Miquèu de Camelat botat en grafia classica, de poesias de Javaloyès
e d’Esteve Salendres, de compte-renduts de libres recents…
Per s’abonar, escriure
a reclams@wanadoo.fr
L’ENGANA
Que’s tròban sus
l’Internet causas meravilhosas - a bèths còps en las cercant, sovent per
escunce. Atau que n’ei d’un article publicat suu site deu jornau mistralenc Li
nouvello de Prouvenço, dab lo títol Pèr ié coumprene quaucarèn. Lo
títol n’està pas lèd a l’article, on podem léger : « L’engana
occitana (…) Aquò interessarà pas lei romanistas vertadiers e non se
desvoloparà enjusca la contèsta anti-felibrenca e provençala qu'espelirà
a la fin dau sècle 19en (creacion de la Ligue occitane a
París en 1897), e tanbèn anti-francesa (Perbòsc, en 1898, evòca la Patria
occitana). »[i]
Mercés ad aqueth
tan brilhant article, nosautes, desconeishedors[ii]
d’aqueras questions, que començam donc d’i compréner quauquarren : los qui
parlan de lenga occitana e d’Occitània que son anti-francés, que vòlen botar
per tèrra lo país, que miaçan l’unitat nacionau. Urosament, França qu’a
defensors de las tracas de Li nouvello de Prouvenço, qui’u hèn bona
guarda.
Mes alavetz,
perqué saludar, dens lo n° 30 de las Nouvello[iii], lo navèth
estatut d’autonomia de Catalonha, arregaudí’s de la soa arreconeishença com
nacion ? Non seré pas ipocrisia, o politiqueria, de denonciar los òrres
separatistas « occitans » d’un costat, d’encensar los adversaris de
l’unitat espanhòla de l’aute ?
E perqué citar
la clausa de l’article 6 qui ditz que « La lenga occitana, nomentada aranés
en Aran, ei la lenga pròpia d’aqueth territòri e qu’ei oficiau en
Catalonha. », la de l’article 11 qui afirma que « Los ciutadans de
Catalonha e las soas institucions que reconeishen Aran com ua realitat
occitana » shens cridar ajèis davant lo trionfe de l’engana ?
Mes ne
deverí pas hissar dab la mea maishanta lenga (occitana), que saben, Li
nouvello, on ei lo separatisme : Perbòsc, pensatz ! Mes perqué
non pas convocar tanben lo mètge-majorau Vinas qui escrivè en deceme de
1918 : « Au lendedia d’Azincourt[iv], la
França croishida, lo son rei hòu e l’armada des hèita, non semblava mei que’s
podosse escapar de la conquista anglesa : Borguinhons, Picards, Parisiens
qu’èran tà l’estrangèr. Un gascon, Bernat d’Armanhac, qu’enairegè la bandèra
caduda. Sense pensar de tornar a l’Occitania la libertat raubada peu
tractat de Meaux[v], Armanhac qu’entreprengó
la luta que Jana la Lorrena, ajudada deus gascons La Hira e Senta Aralhas, deu
breton Richemond, devè tan gloriosament avançar. Uei qu’ei un aute mainat de la
Tèrra senhora[vi] (…) qui desplega las alas
de la Victòria… »[vii] E
se Perbòsc cometó un crimi de lèse-France en parlant de « Patria
occitana », perqué non pas har la denóncia d’un aute tradidor separatista,
que parli deu quite manescau Fòch, qui responè aus felibres qui cantavan la soa
glòria en saludant « notre Patrie gasconne »[viii] ?
Alavetz,
on ei l’engana ?
Tornem tà
la pagina Web on Li nouvello nse prometen de ns’i har « compréner
quauquarren »[ix]. Que ns’i explican que
d’ara enlà que s’estimaràn mei de parlar de « lenga provençala ».
Perqué ? Per’mor « qu'afortissèm qu’una lenga se dèu d’èstre
designada per lo nom que ié vòu metre lo pòble que la parla. »[x] Ah,
lo pòble ! Li nouvello que son « deu pòble », qu’ei logic
puishque los occitanistas son separatistas tradidors finançats per la C.I.A.[xi] Mes
que dequerò, se seguim donc « lo pòble », quin va caler aperar
« çò qui’s parla ací » ? Lenga provençala, lenga
gascona, lenga machina e patin-cofin, e’n son solides, los de Li
nouvello ? Que’us perpausi meilèu d’anar dinc au cap de la lor logica
e de demandar la reconeishença de la « langue patoise ».
On ei l’engana,
on ei ? E quan los defensors de la « lenga provençala » e vòlen
qu’aquesta ane dinc a Gap e dinc a Coni en Itàlia, on ei
l’« imperialisme », on ei lo « centralisme », de quin
costat ei l’engana ? Quan çò qui demandan entau provençau, ac
denegan au vivaro-aupenc e au niçard, on ei la duplicitat, la manca
d’aunestetat, e fin finala l’engana ?
Quan de
que n’i a e vòlen, en defensa d’ua « lenga auvernhata » basada sus
las particularitats hòrtas deus parlars deu Puèg de Dome, annexar ad aquera
« lenga » parçans deu Velai e deu Cantal qui an parlars hèra mei
classics, de quin costat ei l’engana ?
Quan ua
mapa de Gasconha separa la Val d’Aran deus país occitans, on ei lo respècte de
l’opinion deu monde, deu « pòble » ? Aquera mapa que representa
un espaci lingüistic qui n’a pas jamei avut nada existéncia politica, e que
seré lo tòrt deus qui parlan d’Occitània, de har aquò : on ei la
coeréncia, on ei l’engana ?
Quan
aqueths corrents qui d’un costat e difaman publicament los occitanistas,
« separatistas » e « anti-francés » (sic !), e de
l’aute, a l’estujat parlan adarron, sus l’Internet, d’un « pòble
gascon », d’ua « nacion gascona », on ei la duplicitat, de quin
costat ei l’engana ?
Los qui
maucutan Occitània de « non pas aver jamei existit » e qui’s jumpan
dens lo saunejadís dessenat d’un Bearn preservat, mercés a las tors de Montaner
e d’Ortès, aus embarris de Sauvatèrra e de Navarrencs, de tota influéncia
exteriora, e son coerents ? Quan, en tot acusar los occitanistas d’estar
traficaires d’identitat, organizan la celebracion d’un Bearn mitic, e son
aunèstes ?
D’un
costat qu’entenem a parlar de « bearnés cap e tot », que vedem de
vielhas hitas enter vesins erigí’s en termièras, en frontèras, en murralhas
mentaus ; de l’aute, ua Occitània au còr de l’Euròpa occidentau, ubèrta
per definicion e per la soa posicion geografica a las lengas e culturas
d’alhors. Aquiu l’exclusion, ací lo partatge. D’aqueth costat son los
aiatòllahs de l’identitat deu sòu e de la sang, d’aqueste los aimadors de la
cultura e de las diferéncias ; d’aqueth, lo passat d’uns quants arraujós
de l’escassa reconeishença de las lors praubas òbras, d’aqueste, l’aviéner qui
serà estelat se ns’i hèm tots los qui volham continuar endavant.
Eric GONZALES
carte de l'espace linguistique occitano-catalan figurant sur chacun des n° de Reclams
[i] http://www.nouvello.com/textes/base.php?fichier=88descha.html
La
transcripcion en grafia classica e lo
suslinhat que son nostas.
[ii] Que hargui aqueth neologisme entà amuishar plan e clar que ne coneishi pas plan lo bearnés, de qu’emplegui un nhirgonhargo, ua lenga de laboratòri, mentre qui « eths » an la clau deu Paradís de la Lenga. « Qui ten la lenga ten la clau », b’ei atau ? E nosautes, vetèths de bateria qui èm tots, n’avem pas qu’a ns’abstiéner de la har anar ?
[iii] http://www.nouvello.com/textes/base.php?fichier=evenano.php&even=131/131evnim.php
[iv] ua des•hèita catastrofica entaus francés davant los anglés, en 1415, durant la Guèrra de Cent Ans.
[v] 1229 : lo tractat dont s’enseguí l’annexion deu comtat de Tolosa au maine deus reis de França.
[vii] lo manescau Foch
[viii] Tèxte publicat dens aquesta revista en genèr de 1919.
[viii] Letra datada deu 7de heurèr 1919, publicada dens aquesta revista en març de 1919.
[xi] Cf. n. 1
[xi] La transcripcion en grafia classica qu’ei nosta