Fòra la dictada, visca la parlada !
Fòra la dictada, visca la parlada !
Un còp de mai, un pauc d'en pertot en Occitania, amai a Paris e a Barcelona, lo 28 de genièr de 2013 se debanèt la grand messa de la dictada occitana. Pel segond còp (vesetz mon compte rendut en francés sus la cuvada 2010) participèri, a Lemòtge. Ongan, las ovelhas èran vengudas en nombre. Benlèu un centenat de fidèles s’èran recampat per celebrar amassa la santa grafia alibertina, lo cap clinat sus la taula, religiosament, coma se dèu. Faguèri finta, ièu tanben, de m’aplicar coma a la gleisa quora fasiái lo clerjon, e m’escriguèri una plena pagina que n’en acabava jamai (lo det me dòl encara, qu’ai perdu lo biais d’escriure a man !), tirada del conte dels Sèt Auvernhàts, que, dins tot autra situacion, auríá pogut èsser plasent. Vertat qu’aviái un pauc vergonha de mon ipocrisia : mas l’amistat occitanista val plan una messa !
Çò que m’amusèt lo mai, foguèt d’entendre tot aqueste monde se parlar en francés (a qualquas exceptions prèp) dins la sala granda de la mediatèca de Lemòtge. Benlèu que la dictada « occitana » es un eveniment tròp important per i poder parlar « patés » ! O alara, mai probablament, es que sem arrivats al punt que lo monde sabon mai escriure la lenga que non pas la parlar. De tot biais, la lenga celebrada per la dictada, escrita « coma cal », es una lenga monument, una lenga de gleisa o puslèu, per demorar en republica, una lenga panteonisada. L’oralitat servís pas mai qu’a legir la lètra del Vangeli, vist que lo sermon, el, se fa en vulgari francés per que totis poguesson comprene… (aquò me fa pensar qu’i agèt un temps ont los capelans disián la messa en latin e lo pròna en bon occitan).
Mas subretot, Occitans, vos rendetz compte qu’en fasent de la dictada l’eveniment màger de vòstra fiertat culturala, fasetz pas que replicar lo ritual mai important de la quite escòla que fòrabandiguèt a tot jamai lo patés ? L’ortografia franchimanda, amb sas règlas, sas excepcions e trapèlas de tota mena, es un ritual de sanctificacion de La lenga unenca de la nacion francesa, lenga mistica, lenga de la Lei e de la Literatura (totjorn en majuscula sioplet !), e per aquò volontadament subremalaisida a escriure, es a dire amb una grafia fargada exprès per emmerdar lo mai possible lo monde, lo faire expiar qui sap quala deca prigonda, quala fauta originala (la, benlèu, justadament de parlar patés ?). La dictada es un usatge de l’escritura, pel biais de la grafia concebuda coma instrument de tortura per far confessar al paure monde son pecat d’ignoráncia. Un còp èra, la lenga de la dictada èra una lenga que lo mestre fasiá dintrar dins los caps dels escolans a còps de règlas e de linhas. Encara, ensajan de zo far, amb de metòdi mai suaus, que lo mai fondamentau de l’ensenhament fondamentau es de mestrejar la lenga mai malaisida d’ortografiar al mond. Mas lo còr i es pas mai, los quites mestres soven an perduda la fè e, subretot, la quite coneissença ortografica. Fin finala, la dictada es estada – e fatalament demora, vist que i a un consensus academic per refusar tota simplificacion consistenta – , un aplech de discriminacion sociala, qu’ajudèt plan a destriar lo filh del medecin de la filha del pacan.
De tot biais, la dictada es una obsession francesa. Occitans, zo sabètz almens que, pertot dins lo monde, i a de païses ont la dictada existís pas, perqué lors pòbles an agut l’intelligéncia de fargar de grafias que la rendon inutila ? Zo sabètz que se pòt viure sens dictada ? Que se pòt aver una escòla, una literatura, de leis escritas, sens far de dictada ? Per aquò, plan segur, diretz-vos, caldriá una grafia fòrça mai simplificada e adaptada al parlar. Amb la grafia alibertina, stupidament etimologica, colhonament istòrica, ne sèm fòrça lenh. Bon, soi d’acòrdi, almens l’avèm, aquela d’aquí, de grafia, e nos podèm comprene entre nosautres d’un cap à l’autre d’Occitania. Vertat tanben, malgrat tot, que la nòstra es fòrça mai simpla que la del francés… Una rason en mai per pas en far tota un istòria de la dictada, e la tractar benlèu come un exercici come un autre, un mal pedagogic necessari (encara que dins lo païses anglofònes, amb la puta de grafia que se son meritats elis tanben, la dictada es un exercici fòrça pauc utilisat), mas es pas una rason, de segur, d’en tirar glòria. Aquò es pura vanitat pedantesca.
Vist l’estat de la lenga, çò que nos fa mestier en primièr son de lòcs e d’eveniments per parlar, que la vida de la lenga es lo parlar e non pas l’escriure. Se pòt totjorn al jorn d’uèi escriure lo latin, mas ne demoran pas gaire per lo barjacar ! Me faguèt rire l’afar del papa qu’en fasen son anóncia de demission en latin, foguèt sul còp mescompres de la quite curia !
Ièu fau la proposicion sacrilegi d'abandonar las dictadas e d’organizar enluòc de « parladas », d’adobar de luòcs e de preveire de jorns e d’oras ont aquelas e aqueles que volràn, poiràn venir charrar, barjacar, platussar, es a dire praticar e, evidentament, aprene aital la lenga. O alara, se volètz escriure vòstra lenga, çò qu'es evidentament es important, organisatz puslèu de seradas de composicion de tèxtes, de sesilhas de creative writing, coma dison los americans, mas per caritat, daissatz tombar lo mai pèc, esterile, enutjós e crudel exercici escolar que la maissantisa e la bestiesa umanas an pas jamai inventat.
Joan Peire Cavalièr