Lenga impura e literatura. Ramon Solsona : L’Home de la maleta

Lenga impura e literatura. Ramon Solsona : L’Home de la maleta

Soi a legir un roman escrit en catalan, paregut l’an passat. Lo titol n’es L’Home de la maleta (L’òme de la valisa). L’autor se sona Ramon Solsona, es una de las voses mai importantas de la literatura catalana d'uèi, romancièr, mas tanben jornalista e poèta satiric. Per aqueste libre a recebut lo respectable e plan granat (60 000 euros !) prèmi Sant Jordi.

Nos conta l’istòria d’un vielh de Barcelona retirat, autres còps comptable e musicaire de bal, que vengut  vèus, sofrís pas mai la solesa. Se decidís de vendre l’apartament e de se’n anar viure a cò de sas tres filhas, un mes a l’ostal de caduna. Mas lo vielh es pas plan comòde, ten una personalitat energica e criticaira. Es reguèrgue, repotegaire, rabiós, lenga de pelha e un chic reaccionari. Li còsta fòrça d’ensajar de comprene sas filhas e encara mai los felens, que son de dròlles e de jovents d’uèi, totjorn ficats davant l’ordinador, escotan de musica qu’es pas que de bruch, ect. etc. Acrancat a son passat, la vertat es qu’aqueste monde d’uèi, lo vòl pas comprene, o lo comprén tròp. Son vejaire en particulièr de la familha « moderna », compausada, descompauda e recompausada, que li agrada evidentament pas ges, es una sorga jamai assecada de meissantisas regaudissentas^[1]. Lo gèni de Solsona es d’aver causida la votz del vielh per nos contar tot aquò, dins una lenga viva, chucosa, collòquiala, plena de biaisses de dire populars, d’interjeccions e de damnes. A cada pagina te fa petar d’expressions coma : « Està més escurat que una puta en Quaresma » (« Es mai desargentat qu’una puta per Quaresma ») ;  « Foteu més pena que un enterro d’un sol capellà » (« Fasètz mai pietat qu’un enterrament amb un sol prèire ») ; « … on Cristo va perdre l’espardenya » (« …ont lo Crist a perduda la sandala », es a dire fòrça lenh), « cago ’n Ceuta i Melilla », « xuclada com la cua d'un bacallà » ( « descarnada coma la cua d'una merluça »), etc. etc.

Mas perqué es orala e populara, aquesta lenga es tanben impura, mesclada de castelhanismes (menos, pues, rato, lograr, vamos, algo… etc.) ; la d’un vielh nascut dins las annadas trentas, qu’aprenguèt pas la lenga a l’escòla e que se « fot » (un de sos mots preferits) de purisme e de nòrma. Dins lo suplement cultural del jornal catalan Ara, que se sona malastrusament Time Out (13-19 de febrier 2011), ai trobada una entrevista plan interessanta de Solsona, ont se pòt véser que l’escrivan a plan rasonat sul sicut : « El novel·lista, çò ditz, és l’escriptor que es pren més llibertats. Especialament a l’hora de crear llenguatges. En totes les llengües fortes, es troben novel·les i novel·listes que no tenen por d’adoptar el registre col·loquial i de sortir del que es considera correcte ». Una lenga fòrta es una lenga sufisentament segura d’ela per daissar l’escrivan expleitar lo registre colloquial sens se plegar a la nòrma (es a dire çò que se deuriá dire) e en se fisant als usatges (çò que se ditz vertadièrament). E Solsona apond qu’aquò es pas aisit per un escrivan catalan : « A nosaltres, als escriptors catalans, ens costa més perquè, com que tenim una llenga fràgil, cada vegada que fem una cosa que surt de la norma gairebé tenim la sensació de posa la llengua en perill ». Coma totas las lengas menaçadas, lo catala escrit sofrís d’ipercorreccion. Aquò val, encara mai, evidentement, per l’occitan, ont devèm totjorn causir, se volèm agantar a l’escrit un escambi oral, entre un occitan correcte mas quasi pas emplegat e lo qu’es parlat pels locutors çò ditz naturals, de còps que i a clafit de francés, mas viu e ric de formas oralas, d’expressions que balhan tot son chuc al discors. Me pensi per exemple a la Lison dau Peirat, de Monica Sarrazin, subretot lo primièr libret que pòrta aquel titre, perqué lo segond (La Setmana de la Lison) me sembla un pauc tròp correct e corregit. Se volèm fargar de dialògues plausibles devem pas aver paur dels francismes, perque nos cal trabalhar amb la lenga tala coma es parlada per aquelis que la parlan encara. Es a dire subretot la lenga dels vielhs, que la dels mai joves e del monde que la tornan parlar a l’escòla, çò me sembla, a pas encara ganhada son autonomia coma lenga orala en defòra dels libres. Es sovent un biais de parlar fòrça normat per l’escrit e per aquò psulèu paure de qualitats expressivas. Es per aquò qu’aquesta lenga orala qu’ensajam de parlar a tant besonh d’èsser enriquida per de fonts totjorn vivas, mas, coma zo sabem totis, malastrusament pas per longtemps. Aquò vòl pas dire que nos caldriá renegar la lenga mai formalizada dels nòstres dialectes respectius que servís a l’aprentissatge escolar, a escriure d’articles de jornal, a parlar a la ràdio o a la television. Disi lenga, mas se tracha en fait non de lenga mas de nivels de lenga, e lo nivel mai normat e contengut nos fa bravament mestièr, se volèm pas renunciar a totas las fonccions que la diglossia lenga/patoès fòrabandissiá del tot.

Sus aquel punt encara, Solsona nos balha un vejaire tras qu’interessant : « Jo sempre he tingut present que hava de fer un ús reponsable de la llengua. Si tu t’expresses públicament als mitjans de comunicació, has de fer servir un català fort, plastic, correcte. Com a novel·lista, però, m’atrau molt el parlar del carrer. Sobretot el tipus de català d’una persona gran que acumula un català molt expressiu i molt ric, amb molta fraseologia genuïna però que, per manca d’educació en la propria llenga […] es un català molt antinormatiu ». Nos autres evidentament sèm dins una situacion completament diferenta, ont podèm pas esperar entendre que que siá per las carrièras, e se volèm trapar un occitan viu, es al fons dels ostals (e de mai en mai los de retirada !) que nos cal anar, pel campestre, o dins de vilatges perduts, e i trobam una lenga mai que mai estacada al trabalh de la terra. Aquò empacha pas, coma l’avèm totis pogut remarcar, qu’aquel monde que parlan encara podon platussar de tot dins la lenga, es a dire que quora lor pausam de questions en occitan respondon dins la lenga sus totis los subjèctes possibles e imaginables, mas en i mesclant de mòts e d’expressions trachas del francés, que contribuisson a balhar a çò que dison sa color linguïstica, son gost pròpi, sa sabor unenca. Qui escriu de racontes, de romans, de scenaris o de teatre a interes de’n tener compte sens tròp cercar la lenga blosa, es a dire sovent la mai diferenciada possible del francés, mas sens l’espessor, lo piquant e l’umorisme del parlar dels vielhs.  Me sembla qu’aquel ligam, aquela seconda, o primièra escòla dèu demorar la basa, lo terraire non solament de l’oralitat, mas tanben, fin finala de la lenga mai « sabenta » se volèm, e forçadament mai neutra que nos fa mestièr, aquí per exemple e endacòm mai, quora volèm pas renonciar als registres, non pas « nauts » mas normals e normats d’una lenga autonòma.

Joan Peire Cavalièr

---

^[1] Per exemple : « Abans estava molt clar qui eren els pares, els germans, els cosins, la dona, la sogra o els cunyats. Ara tot és de quita i pon. Li preguntes a un nen pel seu pare i et diu: Quin? Ja t'ha fotut! Ara tot són mitjos pares, mitges mares, mitjos germans, mitjos tiets, mitjos cosins. I vinga ex: exmarits, exdones, excunyats, exsogres, exconsogres.... Tot són ex, cago'n Ceuta i Melilla! »