Calandreta3

 

Lo bilanç lingüistic de Calandreta

 

           Dempuèi un briù voliaí entamenar una refleccion critica sus Calandreta, que ne soi membre, vertat un membre ordinari (paire d’ex-calandron), sens cap de responsabilitat dins l’associacion locala (Limòtges), ni mai al nivel federal o confederal. La lectura de dos articles pareguts en francés dins un libre collectiu recent (Politique linguistique et enseignement des « Langues de Frances », jos la direccion de Patric Sauzet e Francés Pic, L’Harmattan, 2009) me’n balha l’ocasion, o puslèu me’n mòstra tota l’urgéncia. O fau en occitan per defugir las polemicas esterilas e perque tanben los problemas que vòli tractar concernisson en primièr l’ensenhament e l’image de la lenga nòstra. Un autre còp, dubrirai la discussion en francés.

Abans de començar pr’aquò, vòli dire que, per ièu, l’aventura associativa, pedagogica, culturala de las escòlas Calandreta, dempuèi 1974 (ara ne sèm a 52 escòlas, 2 collègis, 182 regentas e regents, mai de 2700 escolans[1]), amb totas la difficultats encontradas e, tant de còps despassadas, es quicòm que fòrça l’admiracion, e soi fièr de’n far part.

         Aquestes dos articles son escrichs l’un per Enric Boyer, sociòlingüista de Monpelhièr que dempuèi longtemps trabalha sus la situacion de l’occitan[2], e l’autre per Domergue Sumien sociòlingüista el tanben, provençau, qu’es estat formator en lenga occitana a Aprene e dins lo Centre de Formacion Professionala Occitana (centres de formacion de Calandreta pels mestres) entre 1998 e 2006. L’estudi de Boyer s’apieja sus una enquesta al prèp de 14 ex-calandrons de la calandreta de Besièrs ; es a dire un « campion » que pòt pas èsser considerat come representatiu (e Boyer zo ditz) mas que convergís amb un trabalh precedent de Chantal Dompmartin-Normand (se trapa un article d’ela en linha : « Collégiens issus de Calandreta : quelle représentation de l’occitan ? »), el tanben fondat sus un nombre puslèu estrèch de personas (parents e ex-calandrons). La refleccion de Sumien es traita mai que mai de son experiéncia personala a Calandreta, mas ten compte tanben de las enquestas de Boyer e de Dompmartin.

           La primièra causa de dire, e mai aquò faga mal, es qu'e los ex-calandrons, non totis mas una granda part, parlan pas mai la lenga, e podon quitament pas respondre a las questions pausadas en occitan, o alara a pro pena. L’occitan es quasiment disparegut de lor vida e de lor boca, si que non de lor cap, es a dire que la majora part an pas mai de ligam amb de monde que parlan la lenga : s’es pas jamai parlada a l’ostal e, en defòra, an pas mantengut de relacion en lenga amb los companhs e son pas dintrats dins lo monde occitanista (çò ditz Boyer : « L’escolarizacion en Calandreta es lènh de desbocar sus un engajament occitanista, coma n’i a que zo podián pantaissar o coma d’autres zo podián crentar »). Per exemple, talhats que son del mitan dels ensenhaires e dels militants, la magèr part d’entre elis imaginan quitament pas que se pòt trapar un mestièr amb l’occitan[3].

           Aquí pr’aquò cal joslinhar un paradòxa : totis se sovenon amb una granda emocion, e mai un briu de nostalgia, de lor escòla e dison pas que de causas positivas sul biais d’i ensenhar (insistisson sus l’autonomia, etc.) e d’i viure, subretot en compareson amb l’ensenhament public ; an pas cap de conflicte amb l’institucion Calandreta, al contrari, ne dison son que de ben e an quasiment pas que de bons remembres. Pr’aquò an generalament daissat tombar la pratica de la lenga, quora an quitada l’escòla. Vist que l’objectiu primièr de calandreta « es de tansmetre la lenga occitana en assegurar l’escolarizacion dels mainatges en occitan tre l’escòla mairala » (Carta de Calandreta, puslèu malaisida de trapar sus la tèla… en occitan !), me sembla que i a bravament de rasons de se far de lagui. Perque se podèm pas negar, qu’amb lo metod immersiu, la transmission se fa – a Calandreta, almens en classa, la lenga se parla, sens cap de dobte – aquela transmission e solament provisòria, quasiment limitada al temps de l’escolarizacion.

        Segon Boyer, es pas la pedagogia Calandreta en matièra lingüistica qu’es en causa, mas la situacion de la lenga, que pels enfants de Calandreta, a qualques excepcions prèp, es solament la lenga de l’escòla, qu’es responsabla de çò que cal plan apelar l’escac de la vocacion primièra de l’escòla immersiva occitana. Reviri pr’aquò sa conclusion : « una escolarizacion, e mai volontarista, intelligenta, eficaça en lenga dominada (minoritaria-minorada), limitada a la mairala e al primari, pòt pas compensar l’absencia de transmission naturala (intrafamiliala) d’aquela lenga, en defòra de tota normalizacion de sos fonccionaments sociolingüistics (que ne’n fa une lenga de plen exercici societal). L’escolarizacion sens normalizacion institucionala (officiala) minimala es una mena de còp d’espasa dins l’aiga : en rendent l’obstacle de l’abséncia de visibilitat (e donca d’utilitat) sociala manifesta, joslinha immancablament la situacion de substitucion avançada (deguda a l’evolucion del conflicte diglossic) ont se troba l’occitan ». Es una analisa que me sembla plan malaisida de contradire, disèm dins sa globalitat e son abstraccion, mas cal veire pr’aquò, dins aquela situacion d’extrèma minoracion e marginalisacion, çò que se pòt far, dins la talvera, una talvera que vén de mai en mai estrecha. Per aquò, cal veire mai precisament çò que, segon los dos autors (e mai segon lo pauc de lum que pòt portar mon experiéncia personala), va pas e çò que se podriá adobar dins l’ensenhament de Calandreta.

           Aquò es subretot la tòca de Sumien. Mas ja, Boyer s’arresta sus una dimension fòrça presenta dins lo discors dels ex-calandrons que, zo me cal dire, me faguèt saltar al plafon, tant es per ièu susprendenta e en contradiccion amb çò que dison los regents que coneissi, tant a Mureth coma a Limòtges. Reprodusisson, en efièch, la falsa distincion entre la lenga occitana e lo patès que fan sovent lo monde que, justament, an pas estudiat l’occitan… Vaquí qualques estrachs de responsas, cada còp d’un interlocutor different, que daissi en francés, per mai de fedeltat a l’oralitat dels documents :

– « pour moi le patois c’est euh / c’est ce que parlent justement les anciens dans les vilages sans l’avoir vraiment jamais ni écrit ni euh / correctement prononcé ni ni vraiment euh / sans avoir reçu d’enseignement euh académique de la langue c’est euh c’est oui voilà / c’est plus des expressions euh / enfin c’est jamais très construit comme propos d’ailleurs généralement c’est plus euh / on sent souvent quand on les écoute que ça part dans tous sens […] ».

– « … les petits vieux dans les villages, ils parlent plus patois qu’occitan ».

– « … moi à chaque fois qu’on me disait « tu parles patois » / « non je parle occitan » // on m’a toujours dit que c’était l’occitan et puis / puis voilà moi j’aime pas trop ce qui es /// pour moi c’est plutôt les grands parents qui parlent patois don euh // sinon ils ne parlent pas vraiment un occitan // très riche quoi / bon c’est plutôt / c’est [rire] ça reste assez restreint quoi ».

Al contrari, per elis, l’occitan es, çò dison, çò qu’an apres a Calandreta, una lenga vertadièra, « academica », mas sens brica de referéncias istòricas, ni mai literarias. Mas, çò que susprén es que semblan quitament aver doblidats los elements mai partajats de la mitologia occitanista (los trobadors, los catars, etc.). L’occitan, per elis, es subretot una lenga d’escòla, la lenga de lor escòla, pas la lenga de lor enfància, quitament pas vertadièrament la lenga d’un grop d’amics (que totis confesson aver parlat subretot en francés dins la cort), mas mai que mai la lenga de la relacion al regent ; relacion generalament fòrça bona, mas relacion evidentament d’escolan a regent, e malurosament es solament dins aquela relacion que la lenga, per elis, de fach, a aguda una vertadièra fonccion.

Existís, plan segur, un ligam entre l’estrecha limitacion de l’empleg de l’occitan a la relacion pedagogica e la percepcion de la lenga encara parlada defòra, que ne son demorats talhats.

 Çò que, de tot biais, es evident es que, almens per los que son estats interrogats, Calandreta a pas capitat (es pas un repròche, mas una constatacion) 1- de far lo ligam amb las gents del parlar « natural » dins lo parçan (vistas coma de monde que parlan patès et pas vertadièrament occitan), 2- de praticar una integracion dels enfants dins los malhums occitanistas, 3- e evidentament de far comprene als parents que l’escòla pòt pas remplaçar la transmission familiala.

 Sus aquels tres punts me permetti de balhar mon experiéncia e evidentament mon vejaire, que val çò que val. 1- quand èri parent a la calandreta de Mureth, sabiaí quitament pas qu’erèm dins un airal gascon, vist que s’ensenhava a l’escòla pas que lo lenguadocian (vertat que Mureth, a l’abroa de Garona, es sus una limita, mas aquò foguèt pas jamai una question, almens pendent los tres ans ont i ai portat mon dròlle). Ni mai ai pas jamais aguda l’ocasion de veire dins aquelas escòlas, aisidament dubertas pr’aquò a d’intervenents de'n defòra, dels locutors del rodol convidats per balhar lor lenga. Me soi totjorn demandat perque aquela reticéncia, si que non per la crenta (mas aquò l’ai pas jamai ausit verbalizar) que la diferéncia de lenga (accent, sintaxa, vocabulari a l’encòp tròp marcats per de localismes e tròp francizats) metesse de rambalh dins los pichons caps. Me pensi qu’aquò es un fals vejaire, e que caldriá far trabalhar los dròles tanben (pas solament evidentament mas tanben) amb los vièlhs qu’an pas apres l’occitan a l’escòla e los butar almens en contacte amb de materials de collectage) 3- Tanben, ai totjorn rencurat lo pauc d’integracion de Calandreta, dels regents, dels personals e, encara mai, dels parents (e donca dels dròlles) als malhums occitanistas (concèrts, manif, etc.). A Limòtges, es venguda una causa, çò me sembla, fòrça preocupanta. Los parents, que pr’aquò gestisson l’escòla (coma zo vòl l’estructura associativa), me balhan sovent l’impression de fugir lo contacte dirècte amb la lenga qu’an causit per los enfants e subretot de pas èsser vertadièrament interessats a la lenga, de la considerar quasiment, de còps que i a, coma lo prètz de pagar per los pichons effectius e la pedagogia alternativa (dita « activa »). Aquò fa que la gestion de l’escòla es en francés, en francés quasiment tota la comunicacion interna a l’escòla, (parli del nivel local, pas del nivel de la confederacion) e encara mai trucant, en francés quasiment totas las activitats associativas amb los enfants (lo lotò de l’escòla, lo "bal fòlk", etc. (e se compren, vist que la lenga de comunicacion entre parents, entre parents et regents e entre parents e enfants es e demora lo francés). Sovent tanben, pels parents, la lenga es quicòm de fòrça simpatic mas d’un pauc decoratiu. Me soveni de la reaccion d’una maire d’escolan, professoressa de latin a la facultat (un cas socialament pas especialament representatiu dels parents de Calandreta, zo cal dire), que quora li mostrèri la revirada en occitan d’una brava part de l’Odissea (la de Lafont), foguèt completament estabosida de çò qu’apelèt una « foliá » (la mesma persona trapa rasonable evidentement – e ièu tanben – de luchar per mantener l’ensenhament de la lenga de l’Odissea, que digun parla pas mai dempuèi un briu. Aquò, me sembla, ne ditz long sus, de còps que i a, un malentendut prigond entre los militants de la lenga (qualques parents e ensenhiaires) e un fùm de parents. Pauc, e sovent pas res (dins las escòlas ont soi anat), es fach per verbalizar aquel malentendut, e simplament per rapelar e esplicar la primièra frasa de la Carta qu’ai citada pus en naut. De còps que i a, me demandi se, dins lo fons, la lenga passa pas en contrabanda, darrèr lo metod actiu, lo bilingüisme que « rend lo dròlle intelligent » (foguèsse de chinès, seriá parièr, coma zo ditz un parent a Dompmartin) e un image mai que mai ludic, colorat, cantat, dançat de la lenga (e donca completament diglossic : es per aquel biais que tòrni trobar l’analisi de Sumien. Vesètz infra) 3- Non, l’escòla pòt pas èsser lo sol luòc de socialisacion de la lenga. Mas escambiar en occitan amb son dròlle es pas aisit, quora a integrada l’idea que l’occitan es precisament la lenga de l’escòla. Me pensi, mas per ièu es tròp tard, que cal parlar l’occitan fòrça lèu al dròlle, per esperar mantener dins la seguida un escambi vertadièr (vòli dire de conversacions e pas tres mots de temps en temps) dins la lenga. Lo mèu, ara al licèu, coma quasiment totis los autres que coneissi, parla pas mai. Farà benlèu un esfòrç en terminala solament per trapar qualques punts al bac.

           Se comprén alara plan perque Jean-Louis Blenet, president de la Confederacion Calandreta, a pogut dire aqueste estiu a Langon (cf. aquí : Lengas de França, novèlas del front) : « A Calandreta, sèm maluroses perque sabèm que trabalham per lo re de Prussa : mandam en massa de mainatges bilingües dins un sistema que los torna rendre de nòu monolingües, perque es un sistema per far perdre las competéncias lingüisticas ». Aquò es malurosament la vertat, e mai amb las autras lengas vivas, coma l’ai pogut constatar. Mas per las autras lengas, sufís d’anar dins lo país per parlar, mas lo nòstre, de país, es totjorn mai despoblat de locutors occitans. En mai d’aquò, almens aquí, en Lemosin, i a quitament pas de possibilitat de conservar la lenga al colègi, vist que i a pas cap d’oferta de cors. Aquò explica per una part l’amnesia dels ex-calandrons;  un còp surtits de l’escòla primari, sentisson pus jamai parlar non solament l’occitan, mas d’occitan, perque degun o quasi a l’entorn, e mens encara al colègi o al licèu, n’en parla, o alara solament per s’entendre dire qu’es un daquòs dels vielhs, qu'es de « patès », justament.

         Mas aquel biaís de remandar la fauta sus la familha, sus l’escòla publica, sus la societat tota, pr’aquò, es pas sufisent et es aquí que las analisis de Sumien son plan utilas, e mai se podon discutir.

          Sumien insistís sul fach que lo model de referéncia de Calandreta es psicolingüistic e non pas sociolingüistic. Los tèxtes parlan mai que mai d’ « immersion aboriva » e de « bilingüisme cognitiu », que son evidentament de nocions fòrça importantas elaboradas per la psicoligüistica (e Calandreta a saput s’enrodar de psicolingüistes de renom coma Jean Petit o Gilbert Dagalian) e pas gaïre (almens pas pro), de diglossia, concepte balhat per la sociolingüistica que fòrça a prendre consciéncia de la necessitat e de la dificultat de normalizar l’usatge de la lenga, a mai dins l’espaci de l’escòla, çò que, evidentament, menariá obligatòriament a se pausar un fùm de questions sus la vida de la lenga dins l’escòla e en defòra d’ela, e en primièr luòc, sus la possibilitat de mantener un bilingüisme egalitari e armonios entre l’occitan e lo francés.

          Segon l’analisi de Sumien, lo fach de la diglossia dins la societat tota se miralha dins Calandreta, çò evidentament que pòt susprene vist que la causida de far de l’occitan la lenga de totis los encambis (en defòra dels corses de francés) dins l’encastre de l’escòla, deuriá crear un espaci social non diglossic (pr’aquò auriá pas de sens de parlar de diglossia « inversada », perque lo francés es pas mespresat a Calandreta, i es eficaçament ensenhat : la causida de l’occitan coma lenga de comunicacion es justificada pel fach que, precisament, en defòra, la preséncia del francés es quasiment exclusiva). Sumien balha un molon d’exemples de negligéncias e de daissar-anar lingüistics. Sabi que, en defòra d’el, d’occitanistas critican la lenga de Calandreta (veire dins la Setmana, n° 770 del mes de Juhn passat, la critica de Josiana Ubaud, que ela tanben foguèt formatritz al centre Aprene, puèi la responsa de Patrici Baccou e de Mòni Allaya, dins lo n° 773). Soi pas totjorn d’accòrdi amb aquelas criticas : per exemple los mòts « escapolaire » (per lo diplòme de debutant en occitan) e « parlesc » (parlar/legir/escriure per lo label d’ensenhament als adultes) me geinan gaire (es puslèu aquela mena d’integrisme lexical que me fa venir l’èrnha, en francés coma en occitan). Vertat que, de temps en temps, l’accent dels calandrons me fa pena e mai, pus rarament, lo de qualque regent o regenta. Sumien balha d’exemples de tèxtes de presentacion de Calandreta sus internet que son clafits de fautas. Mas aquò es tanben un autre problema, qu’es lo de la comunicacion a Calandreta (los sites internet de las escòlas e de las federacions, quand existisson, son mal fargats, paures, balhan d’informacions, de còps que i a, d’i a detz ans, etc.). La causa pr’aquò, en legissent Sumien, que me susprenguèt lo mai es lo nombre d’oras dedicadas a la formacion en lenga occitana pendent las doas annadas de formacion a Aprene : la primièra annada solament un quarantenat d’oras en tot, puèi, en segonda annada, quasiment pus res… Quaranta oras son pas grand causa, es plan segur. Vertat tanben qu’una part del personal, de còps que i a, parla pas la lenga e que fin finala, coma l’ai ja notat, s’entend subretot de francés a Calandreta en defòra de la classa e de la relacion pedagogica. Sembla donca que sus la qualitat e la preséncia de la lenga, i aja bravament de progresses de far.

 Sumien formula aquels desiderata d’aquel biais (ne’n balhi son que la part que me sembla la mai significativa) :

« Pausar de prioritats claras dins l’aquisicion de las lengas. L’occitan dèu èsser l’objectiu numerò un, coma lenga legitima e tradicionala de la societat occitana e coma part inestimabla del patrimòni lingüistic mondial ».

« Rendre l’occitan audible e visible dins tots los actes parlats e escrichs de comunicacion, a mai los mas utilitaris e anodins ».

« Balhar als ensenhaires una formacion en occitan al mens tant completa coma la que recebon en francés e en matematica ».

« Se demandar se lo desinvestissament dels colegians e dels ancians escolans de Calandreta vendriá pas d’un image inconsistent de l’occitan, que seriá entretengut per las quitas Calandreta ».

« Instituar un sistema comun d’evaluacion del nivel d’occitan dins totas las escòlas de la confederacion de las Calandretas. S’adreçariá tant als escolans coma al ensenhiaires ».

Tot aquò seriá benlèu de bon far, mas me sembla que sufiriá pas. L’escòla, e benlèu val melhor aital, es pas una bòstia tampada ! Lo francés i entra forçadament perque lo francés es pertot present e la diglossia pòt pas i èsser neutralizada, subretot en abséncia d’una conciéncia lingüistica de las fòrtas dels parents (e evidentament dels regents). Me sembla que cal subretot jogar, rusar amb la diglossia, e dubrir puslèu que tampar l’escòla a la societat e a çò que i a d’occitan dedins. Es a dire que caldriá, me sembla, dubrir en primièr l’escòla, coma l’ai dich, a de monde de la region que parlan la lenga dempuèi lor enfància (m’agrada pas de parlar de « locutors naturals ») e ne’n coneissi que serián plan contents de parlar a de mainatges, aquò per far saltar l’òrra e falsa distincion entre patès e occitan, per balhar tanben al dròlle l’idea de l’evolucion presenta de la lenga e evidentament per rasonar amb aquels locutors de la question patès-occitan/francés (es a dire, sens mesma aver besonh d’utilizar lo mot, de la diglossia). Me sembla enfin que caldriá sarrar los ligams de Calandreta amb lo malhum occitanista, balhar aital mai als parents l’enveja d’apprene la lenga e monstrar als enfants que i a un avenir per elis dins la lenga.

          La causa segura, coma zo ditz Sumien, es que, per començar, Calandreta auriá interes a comandar d’enquestas seriosas, sociolingüisticas e psicòlingüisticas per descriure precisament la situacion e veire del biais mai objectiu possible quals son los problemas de resòlvre.

 

          Sabi plan tanben qu’es fòrça mai aisit de parlar que de far e, un còp de mai, tòrni dire ma reconeissença e mon admiracion per lo trabalh fach per Calandreta, testa de pont uèi per una renaissença possibla de l’occitan.

 

Joan-Peire Cavalièr

 

calandrette_g
enfants de la calandreta de Mureth (i a un desenat d'annadas)


 

[1] Chifras de 2009 que se trapan sus la site de la confederacion. Joan-Lois Blenet anoncia 2883 inscripcions per la dintrada de ongan Setmana, n° 783 del 23/09.

[2] « Réseau versus communauté. Enseignement et normalisation sociolinguistique », (Politique linguistique et enseignement des « Langues de Frances », Paris, L’Harmattan, p 19-34.

[3] «... je mets sur mon CV pour me présenter à un boulot que je sais parler occitan il y a pas de beaucoup de boulot/ qui vont me dire/ je même “ah super euh tu parles occitan/ ça va vachement nous aider quoi” » estrach d’intervista, art. cit., p. 28.