Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
Mescladis e còps de gula
Mescladis e còps de gula
  • blog dédié aux cultures et langues minorées en général et à l'occitan en particulier. On y adopte une approche à la fois militante et réflexive et, dans tous les cas, résolument critique. Langues d'usage : français, occitan et italien.
  • Accueil du blog
  • Créer un blog avec CanalBlog
Publicité
Archives
Visiteurs
Depuis la création 615 669
Newsletter
21 juillet 2010

Memòria d’un monde esvanit : un còp èra la bòria de Riucròs a Santa Superia en Avairon

 

santaSuperia

Santa Superia

 

 

Memòria d’un monde esvanit : un còp èra la bòria de Riucròs a Santa Superia en Avairon

 

 La critica literaria occitana en occitan es un camp, malurosament, daissat en bosiga, un eissart, per pas dire un desert. Tot, o pauc se’n manca, es a far. Un fum de libres interessants, de còps que i a importants, son pas jamai estats recensats ne comentats, Subretot, curiosament, del sègle XX, ont l’occitan pr’aquò es estat lo mai escrit e publicat. Es aital que podèm, que debèm traire de l’escurina de tèxtes occitans publicats fa vingt, trenta ans e mai, qu’an pas encara far nàisser l’interès que se meritan.

 De còps que i a se trapan aquels libres son de menas d’autòcollectages, de collectages en primièra persona, vòli dire de trabalhs que tant per la lenga coma pel contengut etnografic, rejónhon lo collectage.

 A Albi, per astre, dins un talhièr de conversa del Grifol, encontrèri i a dos meses Maria Riucròs (Maria Emile de son nom vertadièr), nascuda dins las annadas vint, una femna tròp modesta que parla remirablament lo lengadocian de la region de Plasença d’Avairon, d’ont es sortida. Me balhèt un libre que publiquèt a Albi en 1990, a compte d'autor (l'IEO ne'n volèt pas), intitolat Racontes Apecilhats. Pòrta sus la coberta un dessenhet un pauc simplòt d’un can e d’una drolleta[1]. Aquò me faguèt pensar que deviá èsser un libròt de contes pels dròlles. M’engannavi. A la lectura, ai descobert un libre escrich dins una lenga plan polida, sonhada, precisa, qu’es un raconte d’enfancia dins una bòria del costat de Santa Supèria, ont lo monde trabalhavan e trabalhan encara per Ròcafòrt, mas es tanben a l’encòp una mena de galeria de retraches umans, d’una umanitat a l’ora d’ara quasiment desapareguda, e es encara la transmission d’elements de cultura orala, coma las legendas de la fondacion de la gleisa de Santa Supèria e del gorg de Sant-Martin, e enfin una vertadièra minièra d’informacions sus la vida vidanta e la mentalitat dels païsans d’aquel canton avairones, dins las annadas trenta.

 

 Santa Supèria se ditz Saint-Exupère en francés : « Sabi pas consí aquel sant avesque de Tolosa en prenguent un nom occitan es devengut una santa ». La suposicion pr’aquò d’un nom que podriá èsser a l’origina Santa sus Pèira, perqué la gleisòta es quilhada sus una laissa de ròc, me sembla pas tròp plausibla. Maria ne’n conta la legenda de fondacion, fòrça estranha, mas classica (se tròba la meteissa per Sant Salvi de la Bauma e a Sant Baudilha dins Tarn[2]) : lo monde fan córre un parelh de buòus (dins la version de Santa Superia son atalats a una gròssa clapa) e ont s’arrestan, aquí bastisson la gleisa[3]

 Dins aquel vilatge (se podèm parlar de vilatge), i aviá solament la gleisa, l’escòla, un ostalet amb… un abitant : Barton, dit lo Moisset perque viviá de braconatge. Dins aquel parçan, las bòrias, coma la de Riucròs, ont viviá la pichona Maria, an los camps mai que mai penjadisses, amb de paredons ont los paísans fasian venir de vinhas. La terra èra un ben precios que caliá totjorn estalviar e empechar de dabalar dins lo rèc.

 Las descripcions son totjorn precisas e plan viradas. L’ostal subretot, e dins l’ostal la coisina, reialme de la mamà, ostal per metonimia, es espepissat dins son mendre recanton. Las causas i son pas mostradas mudas e mòrtas, coma dins los musèus de las arts e tradicions popularas, mas vivas, entre las mans del monde de la bòria. Ai descobert d’apleches que coneissiaí pas, coma lo « cremalh viradoire » : « al canton del fuòc, un gròs piquet de boès, quilhat drech, aponchat a cada bot, tornejava dins un cròi de la pèira en bàs e dins un trauc de la fusta ennaut. Un braç de tres a qutre palms, ajustat en escaire cap a cima del piquetàs, susportava la cadena e lo cròc. Tot aquò virava per menar lo cremalh de fèrre sus la famba o per l’enluonchar ». Coneissiái pas tanpauc lo « cendrièr » qu’èra un « trauc dins la paret barrat d’una granda pèira de lausa ont s’emmagazinavan totas las cendres del fuòc juscas a tant que venga lo temps, a la prima, de las espandir pel prat » ; ni mai lo potatgièr, rescondut dins un placard al dessus del cendrièr : « dins un trauc en embut se metiá de brasa per finir de còire de plats mitonats. Las cendres del potagièr tombavan dins lo cendrièr » (p. 67).


Riucros

Riucròs uèi

 

Maria a tanben una vertut unenca d’observacion per parlar de las bestias que fan partida de la vida vidanta del païsan. « Los poletons, çò ditz, quand naisson, son coma de borrilhs de seda duvetosa, son leugièrs, fragils, paurucs, frejoluts, manhacs. Sembla qu’un bufal los va far perir » (p.122). Nos mòstra, en un torn de man, consí son los paures ritons manjats pels gòrps : « Tot còp ne mancava un […] lo trapàvem per las falguièras plat et mòl coma una moleta amb dos traucs grands a i passar lo det, un pel cap, l’autre pel ventre » (p. 121). Cal legir tanben çò que ditz de las fedas, dels pòrcs e de las vacas… La bestia mai presenta, mai pròcha dels òmes dins la bòria es plan segur lo can, que pòt èsser un « can de sopa », que « manja tant de beure coma un pòrc » e vòl pas solament córre darrèr las fedas, o alara, come Tití, la canha del dessenhet de coberta, la bona pastra, despietadosa amb las fedas reguitnairas e companha dels jòcs de la pichona Maria.

 Son evocadas tanben las activitats de cada jorns, lo trabalh de la terra plan segur, mas tot lo demai d’aquela vida fòrça rica, contrariament a çò que se ditz sovent, dels païsans d’aquels temps, que sabian faire tant de causas. Per exemple se distillava d’escondon l’aigardent, en partejant amb un vesin los tròces de l’alambic (aquò, çò ditz Maria, èra una mena de CUMA abans l’ora !). Es que l’aigardent èra « de gaire la sola medicina coneguda per totes los mals » tant dels òmes coma de las bestias : « per friccionar las còstas d’una vaca se’n emplega un brave pauc e li se’n fa beure tot un litre se vos sembla qu’a l’estomac embarrassat » (p. 82). Lo paire de Maria fasiá tanben de palhassas (banastas de palha, aquí se ditz « palissons ») de segal ligadas amb de romecs… Uèi, a Comprenhac, en Limosin, al « voja trast », n’i aviá a vendre un fum, mai que mai espelhandradas, mas tanben de plan conservadas malgrat lo vielhum… Subretot coneissi aquí un vielh que ne fa de fòrça polits, mai o mens amb la meteissa tecnica que la del paire de Maria.

 Puèi, i aviá tot çò que s’apreniá de cultura orala, a la velhada o endacòm mai : « lo papá me contava e me tornava contar aquelas contaralhas que se passejan e se dison per tot lo païs d’òc. Ma parlava d’aqueles vailets que disián aimar mai manjar de pan dur… del vicari que, en plaça del Credo, cantava : « ieu me’n vau a Narbona »[4]… De l’auriòl que fiulava : « se l’aviá, la virariá »[5]. Me contava Joan Bèstias[6] quand anava a la fièira crompar un uòu de cavala[7], quand anava al molin far mòlre lo blat, quand portava la pòrta, quand se voliá maridar, quand l’enviavan quèrre d’agulhas, puèi un bigòs, puèi un pòrc, puì un pairòl »… (p. 103). Maria tanben aprenguèt de son paire biaisses de dire e proverbis : « amai seriá, pòt pas èsser » ; « tot trabalh començat es a mitat fach » o encara « tot trabalh a mitat fach es acabat » (« tant val dire que tot trabalh començat es acabat ! », p. 94)

 Puèi i aviá la memòria familhala dels desplaçaments pel trabalh, qu’aquelas pauras bòrias, sovent, bastavan pas a noirir son monde : lo pepin anava segar pel causse al dessus de Milhau, lo paire contava que se desplaçava duscas al Païs bas « per vendemiar » e i demorava un pauc tot l’ivèrn per laurar e podar. N’èra tornat amb l’esperiença de l’intercompreneson, come dison los linguistes, e disiá a sa filha : « Soven-te, nena, amai qualques mots càmbien, es totjorn la nòstra lenga e en escotant plan, òm pòt comprene » (p. 102).

 Dins aquel temps, se parlava gaire de « sexualitat » als dròlles e encara mens a las dròllas : la pichona èra fòrça suspresa d’ausir las femnas parlar del tudèl que deviá tombar a cò de Ramonda ; finiguèt per comprene en escotant dins son lièch parlar sos parents pendent la nuòch : « aprenguèri que Ramonda portava un nenon dins son ventre, qu’aquel nenon sortiriá e que se diriá qu’èra nascut e que, quand lo mond parlavan d’un tudèl qu’anava tombar, anonciavan una naissença » ; sapièt, d’ara enlà, « de que ne virava » (p. 33).

 Es aital qu’aquel libròt nos balha tanben d’ensenhaments importants sus la cultura, la mentalitat e la vida sociala e economica dels païsans del rodol de Riucròs, en fasent mai que mai de retraches de vesins que coneguèt o que n’entendèt parlar en familha.

 « Coma pertot, çò ditz, se parlava lo pus sovent de los que mai patissián, mai maganhavan, mai trimavan. Un dels pus miserables de la contrada, èra ben, saique, lo Rei del Cassifòrt ». Aquel d’aquí èra solament lo « rei » de çò que demorava d’un castel-fòrt, paure coma Job, come se compren d’aquel escambi amb sa femna : « De que as fach del pendarèl de la meuna camisa ? – Paure ! l’ai copat per ne far de camisons pel darrièr nascut ! ». Aquela femna disiá tanben als vesins : « los meunes enfants l’aiman pas, lo « chacalat ». E cadun de comprene que los seunes enfants l’avián pas jamai tastat. » Cal apondre que balhar de chocolat als enfants èra tanben un afar de reputacion : « que siague pas dic que lo te plangèm » disiá la mamà de Maria). Lo Rei èra tant mai paure que « los jorns de fièra […] mancava pas de partir per Sant Sarnin o per Plasença e aquí se cargava un sacat de vin tant que ne podiá téner. » (p. 19). Una nuòch, aprèp bèure, tustèt a la pòrta d’un nommat Bòrias e lo sonèt : « Lo dich Bòrias qu’èra al lièch, repondèt sens se desrengar : – Ies pas. E lo Rei de romegar : – Causa risibla, respond e ditz que i es pas ! » (p. 20)

 Maria parla tanben d’un vesin, « òme valent, raspaire, penable al trabalh, que res desvariava pas » ; lo sol que l’apelava Marieta, « lo pichon nom que [li] auriá tant agradat » (p. 27). Aviá la bòria « la pus penjoluda de tota la contrada » que se podiá laurar solament amb una cabala. L’òme ajèt un fum de malastres dins sa vida : la femna li moriguèt joventa, e sos quatre enfants partiguèron de l’ostal ; demorat sol, venguèt selvatge, e fasiá pas mai la conversa qu’a sa vaca plegada de vielhum, e quora capitava d’encontrar de monde parlava d’el a la tresena persona, de tal biais que son escais venguèt « El »….

 Un autre se disiá Terre-Puta, perque metiá aquel damne dins totas sas conversas ; èra paure el tanben : « aviá un polit codèrc d’èrba bona, mas pas pro grand per téner un tropel ». Alara « comprava de fedas magras, traças, las engraissava un pauc e las tornava vendre […] fasiá totas las fièras de la contrada », a pè, dusca a Requistar, comprava sonque las fedas flacas e malautas, las curava, sonhava per las tornar vendre als maselièrs, « las autras que èran demoradas piètras, un fedassièr atitrat las li comprava pel circ Pindèr ont anirián apitançar los leons e los tigres » (p. 26).

 Doblida pas de parlar del portur (lo factur), que fasiá sa virada a pè el tanben, amb la sacòcha de la pòsta, la saca dels còlis, la museta de l’espertin e, per acabar, « las crompas que lo mond li avián comandat la velha ». Los païsans lo fasian beure e d’una bòria a l’autra, engolava veirats e veironats : « tanben se disiá « beure coma un portur » ». Se rapèla tanben d’una regenta (dins las annadas trenta !) que disiá de damnes tot lo sanclam del jorn : « Macarèl, putes de gosses » (« Ièr, [diguèt un dròlle], mangèrem de mèrdas tot lo jorn. Uèi, serà de macarèls », p. 56).

 Puèi i aviá lo monde venguts d’en defòra, coma « l’òme de la mina » que cercava de carbon e ne trobèt pas, o fòrça pauc ; i perdèt la santat e vesent venir la mòrt, demandèt a quatre vesins d’èsser enterrat al cementèri de Santa Superia, « sens passar per la glèisa » (mescredent como èra) e d’anar faire « un bon repais a Sant Sarnin » amb lo demai d’argent, per la pena presa.

 Maria se remembra tanben dels boscatièrs que faguèron en 1939 una sason dins los bòsses de Santa Superia « : Èran venguts en familha, fasián al grand jorn un trabalh penible e parlavan una lenga que revèrta la nòstra. Èran a pena d’estrangièrs, èran d’Italians » e « soguèron pas tenguts a l’escart […] Avián pres a prètzfach de copar pel compte de l’usina de Labruguièra, de castanhièrs amont per l’adrech, tot ennaut, sul puòg de la Casa » (p. 44). Una de las femnas s’apelava « Jocònda » (Gioconda ?) e sonava son fils, Salvatore, « d’una votz clara que tindava, una votz d’italiana ». Segurament, aquels boscatièrs, coma totes los venèron en França a faire de carbon o copar de lenha èran de la region de Pistoia en Toscana[8]

 Es aital tot un monde, convocat dins sa lenga, qu’es pintrat a pichonas tòcas dins lo libre de Maria Riucròs que, coma l’avèm vist, nos balha d’informacions que se trapan tanben dins los collectages de Loddo o di Bedel dins Tarn e Avairon. Mas apond quicòm mai : la carn de l’esperiença personala, que sonque lo raconte en primièra persona pòt balhar e evidentament lo trabalh dins la lenga, volguda la mai pròcha del parlar de Plasença, a l’encòp segura, directa, simpla e rafinada.

 

Joan-Peire Cavalièr

 

3corbeilles

 

 palissons lemosins

 

 


 

[1] Marià de Riucròs, Racontes apecilhats, Albi, Lo Sened, 1990. Se pòt comprar a la libraria del Grifol, ara dins lo castel Ròchaguda a Albi.

[2] Daniel Loddo, Legendas d’Occitània, Còrdas, C.OR.D.A.E./La Talvera, 2005, p. 53-55.

[3] La legenda de la contruccion de la gleisa, a la debuta del libre, es revirada sul sit de l’associacion dels amics de Santa Supèria. Domatge qu’an pas botat la version occitana e que i aja tròp d’occitanismes involontaris dins la version francésa. Sus un autre sit, aquel d’aquí consacrat a Plasença, es revirat lo capitol fòrça bel de la legenda del gorg de Sant-Martin, encara un còp sens l’occitan… çò que fa que del libre de Maria Émile se trapan solament sus internet dos tròces presentats en francés.

[4] Cf. Epitras & prefaças; Épîtres, préfaces et atres parodies du sacré, C.OR.D.A.E./La Talvera, 1993. Mas aquela parodia del Credo se troba pas dins aquel recuelh.

[5] Mimòlogisme (imitacion del cant de l’ausel) plan conegut, se trapa per exemple dins los collectages de la Talvera (casseta del canton de Salvanhac, etc.)

[6] tanben Joan lo Bestia, o encara Joan lo Nèci, cf. lo sit de J. F. Brun. Cf. subretot Daniel Loddo, Contes e racontes de la ribièra d’Olt, Còrdas, C.OR.D.A.E./La Talvera, 1996, p. 178-215, ont se trapan quasiment totas las istòrias mençonadas per Marià Riucròs. Dins la classificacion internacionala de Stith Thompson (The Types of the Folktale), n° 1675-1724.

[7] Se trapa en linha sul sit de J. F. Brun, una version montpelhieirenca d’aquel conte, jos lo titol del Gojat de la Serrana. Stith Thompson, n° 1319.

[8] Vese Daniel Loddo, Il Canto della carbonara. Charbonniers italiens du département du Tarn, Còrdas, CORDAE La Talvera, 1999.

Publicité
Publicité
Commentaires
J
Mercé a tu Laurenç de m'aver balhat lo nom del siti qu'explica ço qu 'es un troll de basa, lo tipe que passa lo temps a trebolar las discutidas per lo plaser; <br /> E osca a tu Gascon , contunha a nos far rire
Répondre
A
Peut-être certains seront intéressés par ce livre :<br /> <br /> On the Margins of Modernism<br /> Decentering Literary Dynamics<br /> Chana Kronfeld<br /> <br /> Modernism valorizes the marginal, the exile, the "other"—yet we tend to use writing from the most commonly read European languages (English, French, German) as examples of this marginality. Chana Kronfeld counters these dominant models of marginality by looking instead at modernist poetry written in two decentered languages, Hebrew and Yiddish. What results is a bold new model of literary dynamics, one less tied to canonical norms, less limited geographically, and less in danger of universalizing the experience of minority writers.<br /> <br /> Kronfeld examines the interpenetrations of modernist groupings through examples of Hebrew and Yiddish poetry in Europe, the U.S., and Israel. Her discussions of Amichai, Fogel, Raab, Halpern, Markish, Hofshteyn, and Sutskever will be welcomed by students of modernism in general and Hebrew and Yiddish literatures in particular.<br /> <br /> http://www.ucpress.edu/book.php?isbn=9780520083479<br /> <br /> Je ne suis pas certain que l'université française puisse nous sortir beaucoup de livres de ce genre, ni que cet approche de la "modernité" puisse trouver sa place dans les facultés de Lettres hexagonal.<br /> <br /> Mais peut-être et-ce que je me trompe !
Répondre
L
Mercés un còp de mai, Joan-Peire !<br /> <br /> Çò que ieu tròbi remirable amb la nòstra lenga es sa capacitat a suscitar d’òbras literárias, emai foguèsson estremadas dins una ruralitat ara roïnada. De tot biais, los locutors d’una lenga se’n servisson segon çò que son ! L’occitan pòt tanplan servir per escriure de siença-ficcion, aquò’s nòstre afar…<br /> <br /> PS : Per aqueles que voldrián melhor comprene la psicologia del « troll » de basa, aquí un pichòt site : http://www.uzine.net/article1032.html<br /> <br /> PPS : @ bouboule : Selon certaines règles sacrées, la béarnitude s'acquiert par les femmes. Aucun militaire allemand ni commerçant limougeaud venus prendre les eaux n'y peuvent donc rien.
Répondre
B
Merci Joan peire, je me suis régalé. <br /> @Gascon : moi cet article ne m'a pas fait pleurer, il m'a juste intéressé... Toi par contre il semblerait que ta corde parfois sensible, malgré ta fausse rudesse de grande gueule, tu dois avoir un gros gros problème! <br /> NB Les ploucs du Limousin t'emmerdent imbécile! <br /> PS Tu te crois béarnais de "sang pur", de "race basque" et tout... waouh! tu peux faire remonter ton arbre généalogique jusqu'au 14è siècle si tu veux, mais ça ne te diras jamais avec qui a couché ta grand-mère pour enfanter ton père...
Répondre
D
On attend les publications et contributions de Gascon qui se complait dans la mesquine médisance.<br /> T'as fait quoi pour ta langue jusqu'à présent ?<br /> Tu craches sur tout ce qui se fait, rien ne trouve grâce à tes yeux, ta thérapie à toi, c'est de dénigrer pour tenter de te grandir.<br /> <br /> Merci à Jean-Pierre pour ce nouvel article.
Répondre
Publicité